• La catedral de la Seu va acollir divendres un concert a càrrec del Cor Infantil Amics de la UNió, el Cor Vivaldi i l'Orquestra de Cambra de Granollers
• El repertori estava centrat en Vivaldi

Muntatge fotogràfic amb els cors infantils que van oferir el concert. Foto: FEMAP

Seguint l'estela del concert precedent a Esterri d'Àneu, on es van exhaurir les entrades, hi havia una gran expectació en el que hi havia programat per divendres al vespre, ofert pel Cor Infantil Amics de la Unió, Cor Vivaldi i Orquestra de Cambra de Granollers, als claustres de la Catedral de la Seu d'Urgell. Abans que comencés a moure's la cua d'entrada, una conversa em va cridar l'atenció. Un nen li demanava, prou seriosament, al seu avi: «deuen guanyar molts diners amb aquest concert, els músics». I l'avi, prudent, contestava: «no t'ho pensis, segur que els ajuntaments hi ajuden molt». Sigui com sigui, enguany es nota la feina de promoció feta a can Femap.

Anem però pel tall, o el que seria el mateix, a intentar desgranar aquesta versió original de Vivaldi, que ens prometia el prospecte. El director, abans de començar, ja ens va avisar que els instruments no eren de l'època i ens plantejava la qüestió: ¿què volia dir versió original? Fidel a les indicacions del director anglès Andrew Parrot, basades en texts històrics, Vivaldi hauria utilitzat cors enterament femenins per interpretar les seves obres. Tot plegat comportaria que les veus, en aquest format, estarien una octava per sobre del que estem acostumats a escoltar en la majoria de versions gravades.

El concert començava amb l'obra Beatus Vir, fora del programari oficial, com a bon escalfament pel que vindria més endavant. Ja dins el programa i amb una impecable tria de les solistes, el Magnificat feu honor al seu nom i resultà magnífic. Però fou en els primers compassos del Gloria, on es va notar la mà esquerra del director en haver aconseguit una perfecta amalgama –que massa sovint no es troba en les gravacions– entre el cor i els músics. La seva concentració amb el que passava dins i fora de l'escenari, li va permetre fer broma en adonar-se que una –entre la cinquantena que hi havia– de les intèrprets no llegia bé la partitura en haver-se quedat en una zona de penombra. Després de col·locar-la apropiadament va comentar, de cara al públic, que aquell era un problema típic de l'època –de Vivaldi, es clar.

Ja en els bisos, i després dels efusius bravos d'un espectador habitual que van sorprendre al respectable donat que provenien de la foscor, els intèrprets ens van obsequiar amb una petita enganyifa «espai-temporal». Seguint les explicacions del director, la manca d'autoestima d'un autor rus contemporani, Vladimir Vavilov, el portava a signar les seves obres tot fent servir una gran diversitat de noms, de tot de músics provinents del renaixement o del barroc. Fou així com les integrants més petites dels cors, ens van oferir un dolcíssim Ave Maria –que s'havia atribuït al renaixentista Giuglio Caccini– per concloure, de forma divina, el concert.

Per a més informació consulti l'edició en paper.