• Casa Molines reconstrueix la biografia de Xavier Maestre H Ricard Poy reuneix en un volum testimonis i documents, i Albert Villaró n'escriu una autobiografia apòcrifa

Montserrat Cardelús mostra un exemplar d'Unes memòries possibles... a mossèn Xavier Parés i a Joan Massa, ahir a casa Molines de la Seu; a la galeria, Xavier Maestre, el doctor Molines Foto: EL PERIÒDIC

L'anècdota la recordava ahir Montserrat Cardelús, néta del protagonista, als jardins de la casa Molines de la Seu: resulta que el doctor Molines va arribar un dia d'Andorra encantat de la nova coneixença que hi acabava de fer: un jove metge, fill d'Arenys, que havia guanyat una plaça a l'hospital de la Seu i a qui havia baixat d'Andorra en cotxe. «M'ha causat molt bona impressió», diu que va comentar en arribar a casa. Dos dies després, Xavier Maestre Dalleres (1893-1955), el doctor Molines, moria d'un atac de cor fulminant. No va arribar a saber que aquell noi que tan bé li havia caigut, Joaquim Cardelús Pons, s'havia de convertir amb el temps en el marit de la seva filla Carmen.

Aquest és un dels molts records de primera mà que trufen la monumental biografia que es va presentar ahir en societat. Monumental i doble, perquè es tracta en realitat de dos volums: la versió extended és un patracol –El doctor Molines i el seu temps– en què el periodista Ricard Poy ha bolcat el resultat de quatre anys d'investigació sobre la vida i l'obra del doctor Molines; la de butxaca –i és un dir, això de butxaca, perquè en caldria una d'enorme per encabir-la– és una mena d'autobiografia apòcrifa, escrita pel novel·lista Albert Villaró a partir del material aplegat per Poy i que ha titulat Unes memòries possibles del doctor Molines. Atenció, perquè és exactament això: l'autobiografia possible, no la que va escriure, perquè el doctor Molines no en va escriure cap, d'autobiografia: «Per ell hauria sigut inconcebible posar-se a redactar els seus records, perquè això hauria suposat robar-li temps a la feina», diu Cardelús.

Aquesta última és la versió que es posarà pròximament a la venda. Però tant en l'una com en l'altra s'evoquen els sucosos episodis personals i professionals de la vida del doctor Molines, metge primer i després també dentista, amb consulta oberta al carrer Major de la Seu i, passats els anys, també a la capital. L'estoig d'Unes memòries possibles... inclou precisament la reproducció facsímil del fulletó que va repartir a la capital quan es va establir com a dentista al Principat: «Afi de donar facilitats als vehins de les Valls d'Andorra he determinat tots els diumenges a la tarda obrir consulta a la Casa Molines d'Andorra la Vella ahont faré tota mena de treballs que's refereixen a la boca». Uns treballs que posen en algun cas els pèls de punta: «Extraccions, orificacions, empastes de procelana y platino, incrustacions d'or, vacunoteràpia contra les malalties de la boca i cirujia bucal». I tot, atenció, «amb preus econòmics i facilitats en el pago».

Montserrat Cardelús recordava ahir precisament els molts testimonis de gratitud per part de pacients recollits per Poy i que dibiuxen un home «extremadamen tsociable, pròxim i entranyable, i una figura molt respectada pel compromís amb el seus dos països i els seus pacients». Val a dir que els inicis del doctor Molines no tot van ser flors i violes: amb el títol de metge al sarró, es va trobar que no tenia plaça a la Seu, on ja exercien tres doctors. Així que va agafar l'únic forat que quedava: cada dilluns agafava el cavall i es passava la setmana fora de casa, recorrent tots els racons del Cadí. Fins que l'esposa, Maria Pal –filla dels Banys de Sant Vicenç– li va demanar que es traiés el títol de dentista per poder-se establir a la Seu. I així ho va fer.

A Madrid va ser, per cert, alumne de Negrín, futur president de la República durant la guerra civil espanyola. Conflicte en el qual es va haver d'exiliar a Andorra –els anarquistes que van imposar la llei del més fort a la comarca el buscaven, i s'hi jugava la pell– i va ajudar a fugir el bisne Justí Guitart. Amb anècdota final inclosa: «Quan l'acompanyava a Prades, tots dos vestits de pagès, el bisbe li va dir: ‘Porto una creu cosida al pantaló'. I el meu avi li va contestar: ‘No es preocupi, que jo també en porti una'. I dit això, es va obrir la jaqueta i li va ensenyar el pistoló que hi ocultava». I probablement, amb el sempitern Rosalino als llavis. El doctor Molines: geni i figura.

Per a més informació consulti l'edició en paper.