PUBLICITAT

Contra la crisi, doble de Pera

  • La capital i Sant Julià programaran a la tardor sengles obres del còmic: ?Joan Pera Capri' i ?Violines y tambores'
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Joan Pera, transmutat en Joan Capri. Foto: DAVID RUANO

Ho havíem vaticinat mesos enrere en aquest mateix racó de diari: arribarà un dia que endevinar la programació de la Temporada de Teatre serà tan fàcil com agafar l'última comèdia de Joan Pera i afegir-hi l'aventura teatral de la patum televisiva de torn, més els Pastorets sempiterns –és clar– i alguna obra (més o menys) d'autor per cobrir les espatlles (i la dignitat) dels programadors. Doncs aquest dia ja ha arribat. De fet, ja fa moltes llunes, d'això, perquè el còmic mataroní és un fix a la cartellera des de temps immemorials: La Glòria del mercat, La doble vida d'en John, Woody i jo, Visca els nuvis... I això, per remuntar-nos només a les dues últimes temporades. Però faltava el tirabuixó amb rosca, la filigrana definitiva dels programadors que trien amb una sola i clara consigna: omplir perquè els polítics estiguin contents. L'última, estupenda troballa consisteix a portar Pera no una, sinó dues vegades la mateixa Temporada. Això és exactament el que passarà a la tardor, amb la comèdia conjugal Violines y trompetas (auditori Claror, 18 d'octubre) i els monòlegs de Joan Pera Capri (Centre de Congressos de la capital, 13 de desembre).

El pas següent és evident: consagrar la Temporada a l'actor català. Monogràfic Pera: platees plenes i tots contents. I consti que el problema no és l'actor català. El problema és que ningú no es demana en aquets país, sembla, si omplir a qualsevol preu és la funció del teatre públic; ni si amb aquest monocultiu descarat del teatre comercial no estan usurpant les administracions el paper que en els països teatralmanent civilitzats els correspon als promotors privats. ¿Que no n'hi ha? Mirin els xavals de Quelcom, que han aixecat contra tot pronòstic, arriscant els seus calés i sense un cèntim de subvenció pública, una estupenda temporada d'humor. ¿Els han de fer els comuns la competència, contractant amb diners públics obres potencialment rendibles? Doncs hi ha qui considera que sí.

Els dos peras del curs / Però tornem a Pera. La primera cita és –ja s'ha dit– al Claror amb Violines y trompetas. I en castellà, segons la productora, cosa que no ha d'estranyar perquè es tracta d'un clàssic contemporani del dramaturg madrileny Santiago Moncada que en l'estrena barcelonina va comptar amb Paco Morán i Fernando Guillén en els papers de Rafel i Gabriel, que en el remake interpreten Pera i Ferran Rañé. Violines y trompetas segueix les peripècies conjugals d'un matrimoni de músics de cambra –Rafael i Irene, paper que interpreta Lloll Bertran– amb amic íntim músic també incrustat en la parella i una quarta en discòrdia, Maria –l'actriu Anna Gras– que posarà en perill l'equilibri d'aquest peculiar triangle amorós. Dirigida per Miquel Górriz, Violines y trompetas és una comèdia sobre l'amistat masculina a prova d'infidelitats, estrenada el març passat al barceloní teatre Borràs de i que Pera planteja com un obert homenatge a Paco Morán, que la va aguantar quatre temporades en cartell. No només això: va ser aquest èxit, precisament, el que el va convèncer d'establir-se a Barcelona. Després vindria la feliç topada amb Pera, i aquells muntatges estratosfèrics –amb parada al Claror inclosa– que van ser La extraña pareja i tota la parentela.

També constitueix un homenatge explícit ja des del títol Joan Pera Capri, estrenat el maig al Kursaal de Manresa i que recupera mitja dotzena de la quarantena de monòlegs que l'avui semioblidat Joan Capri (1917-2000) va crear i interpretar al llarg de la seva trajectòria: El pobre González, Nàufrags, El matrimoni, El maniàtic i El casament. No es tracta, insistia l'actor en la presentació del muntatge, d'imitar el mestre, sinó «d'agafar-li l'ànima i creure'm el seu personatge», reivindicar un humor «intel·ligen ti fi, allunyat del xavacà», basat en el somriure –«Una actitud davant de la vida»– i no en la rialla –«Un accident». Val a dir que si algú és capaç de revifar avui la memòria de Capri no és altre que Pera, el seu hereu in pectore i amb qui va coincidir a principis dels 80 a la sèrie El doctor Caparrós, emesa pel circuit català de Televisió Espanyola. Entre l'ADN arístic que els agermana, Pera en reivindicava el maig «la proximitat amb el públic i la precopació per fer-lo feliç» ¿Exagera? La solució, el desembre al Centre de Congressos.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT