• L'Escena Nacional reuneix actors de quatre companyies del país en un muntatge dirigit per Xavi Fernández

L'equip de La veritat: Xavi Fernández, Olga Areny, Ester Nadal, Irina Robles i Ramon Ribó; hi falta Pep Puy. Foto: ANA

L'hem tingut a mig gas durant els sis primers mesos del curs, entretinguda en derives pedagògiques com ara la Mostra de Teatre Jove que semblen francament insòlites per a una Escena Nacional amb tots els ets i uts. Insòlites quan es converteixen en l'activitat principal d'una companyia que es diu així: Nacional. Però sembla que ha arribat l'hora de la veritat i l'ENA prepara la tornada als escenaris: serà el 13 de setembre a les Fontetes, amb la rigorosa estrena en català de La veritat, sobre un text del dramaturg Florian Zeller –nascut el 1979 i jove prodigi de l'escena francesa– que ha arrasat per allà dalt i que en l'emissió televisiva, el desembre passat, va ser vista per –atenció– prop de 5 milions d'espectadors. ¡I parlem d'una obra de teatre! Definitivament, els nostres veïns són una espècie a part. La direcció de l'invent ha recaigut en Xavi Fernández, veteraníssim de totes les guerres teatrals que s'han lliurat els últims lustres en aquest racó de món, responsable també de la traducció i que ha reclutat per a la causa actors procedents de quatre de les companyies aficionades del país: Ramon Ribó, una de les cares habituals d'Assaig.9; Pep Puy (Grup Estable de l'Aula), Olga Areny (La Companyia És Grata) i Irina Robles (directora de l'últim muntatge d'An-danda-rà).

Tots ells s'han embarcat en una aventura inèdita al país –deixar momentàniament de costat les respectives companyies i posar-se a les ordres d'una projecte col·lectiu– en el que podria ser, vaticinen el mateix Fernández i la directora de l'ENA, Ester Nadal, una de les vies que l'Escena explori en endavant amb més convicció «En aquest país hi ha un buit entre el teatre estrictament aficionat i el professional. Un buit que li toca a l'ENA omplir. I amb iniciatives com aquesta es tracta d'estimular els nostres intèrprets, ajudar-los a fer un salt endavant», diu Nadal. Per a Fernández, l'experiment que constitueix La veritat té dos valors afegits: d'una banda, la suma d'esforços, inèdita com ja s'ha dit en el nostre panorama teatral; de l'altra, salva un dels obstacles principals de les companyies aficionades, en què –insisteix el director– el text es tria habitualment en funció dels intèrprets disponibles, amb totes les limitacions i els condicionants que això comporta. Amb aquesta nova forma de treballar, segueix Fernández, «ens permetrem el luxe de triar primer de tot el text, i després anar a buscar els actors i les actrius que més s'hi poden emmotllar». Una manera de fer que l'acosta perillosament als estàndars professionals. Els assajos de La veritat ja han començat, i ara només en falta comprovar-ne el resultat: la cita –ja s'ha dit– és el 13 de setembre a ca l'ENA, les Fontetes, amb dues funcions extra els dies 14 i 15 de setembre.

Comèdia existencial / Pel que fa al contingut, al tall, Fernández definia ahir l'obra de Zeller com una comèdia amb tocs cínics sobre la infidelitat matrimonial, amb dues parelles (heterosexuals) en dansa: «La història d'unes banyes, en definitiva, en què el protagonista –Ramon Ribó– va compartit successivament l'escenari amb l'amant, el seu millor amic i l'esposa (del primer). En el benentès que l'amant és a la vegada la senyora de l'amic». Una comèdia que com es veu juga la basa segura dels equívocs erotico-sentimentals. Pots sonar a tema recurrent, mil i una vegada vist. La gràcia de La veritat és que l'autor recorre al bisturí per diseccionar les seves pobres criatures, i al final –adverteix Fernández– «no està tan clar si els personatges saben o no el que està passant, si volen saber-ho i fins a quin punt són responsables de la situació». Un míssil dirigit a la línia de flotació de la institució matrimonial i que planteja finalment un parell de qüestions extrapol·lables més enllà del llit conjugal. El director ho va resumir de forma tan concisa com precisa: «¿És convenient saber sempre la veritat? I encara més: ¿volem saber-la?» Glups. La veritat serà una comèdia, però fa cosa, ¿oi?

Per a més informació consulti l'edició en paper.