• El Museu del Tabac exposa a ?Rússia, segle XX', un tast del monumental fons de pintura soviètica de la col·leccionista Dolores Tomás H L'obra, eminentment figurativa i costumista, sorprèn pel to acadèmic

Verdiansk, setembre, la pintora Antonina Sologub (oli sobre cartró, 1953). A la galeria, la col·leccionista Dolores Tomás, comissària de Rússia, segle XX, davand de Dormint de Sogomonian (oli sobre tela, 1997) i també es pot veure Lenin amb el poble, de Leonid Golub (oli sobre tela, 1958) una de les escasses mostres de realisme socialista que s'exposen al Museu del Tabac. Foto: TONY LARA / FUNDACIÓ DOLORES TOMÁS

Mai abans havíem vist res de semblant en aquest racó de món. És el que té ser a la perifèria de la perifèria, que ja és dir: Rússia, segle XX, l'exposició que des d'avui mateix i fins al 14 d'octubre es pot visitar al Museu del Tabac lauredià, proposa un periple inèdit per la cara oculta de la pintura soviètica. Que també és dir molt, perquè si el realisme socialista –amb el seu desplegament de banderes roges, atlètics marinerets dignes d'un anunci de Gaultier i virils proletaris a la cadena de muntatge– és gairebé desconegut a l'occident més o menys civilitzat –que aixequi la mà qui en recordi un sol nom– l'obra quasi clandestina que els pintors de la Rússia postrevolucionària van gestar en la més estricta intimitat del taller constitueix un llegat directament marcià. Mirin la nòmina d'autors: Leonid Golub, Piotr Litvinski, Valeri Skuridin, Nadejda Txernikova, Kerop Sogomonian, Vassili Striguin, Aron Bukh, Vadim Velitxko... Semblen abans la plantilla d'un ignot equip de futbol dels anys 60, o la llista de cosmonautes soviètics condecorats amb l'orde de l'Heroi del Poble, que no la flor i nata de la pintura russa del segle XX. Doncs ho són, segons la col·leccionista madrilenya Dolores Tomás, que des de principis dels anys 80 ha reunit un monumental fons d'art soviètic del segle passat: prop de 4.000 peces, d'entre les quals n'ha seleccionat una quarentena per al Museu del Tabac.

Ni rastre dels pintors que van protagonitzar les avantguardes i que han saltat als llibres d'història: els Kandinsky, Chagall i Malèvitx, per entendre'ns. I molt poc rastre, sorprenentment, del realisme socialista, de l'art oficial que fins als anys 30 va imposar –per la força, quan convenia– la triomfant Revolució. Amb prou feines uns pocs epígons: aquí al costat en tenen un tastet, amb Lenin amb el poble, de Golub. També hi ensenyen la poteta Litvinski, amb Les supervivents, una expressionista evocació del setge de Leningrad, i Skuridin, amb A la tornada del front (d'Stalingrad, s'entén). Totes tres, obres de la segona meitat del segle, quan feia dies que havien passat els anys gloriosos del realisme socialista.

De fet, l'obra que s'exposa al Museu del Tabac sorprèn per l'academicisme imperant, pel to amable, intimista i costumista, gairebé burgès que emana dels retrats de la vida quotidiana, de les escenes familiars a la platja, dels paisatges i marines que constitueixen el gros de la proposta temàtica de Rússia, segle XX. Diu Tomás que es tracta de l'opció personalíssima i pel que es veu general dels artistes que es van quedar a la Rússia soviètica i que van sobreviure al marge dels corrents oficials. L'obra que van crear en la més estricta intimitat, que no va veure mai la llum i que la mateixa col·leccionista –i comissària de l'exposició– es va trobar amb estupefacció in situ quan als anys 80 va començar a freqüentar els cercles artístics de Moscú, Sant Pertersburg, Nihzi Novgorod, Ekaterinburg, Volgograd, Samara, Tuxla i Astrakhan. Una obra que sense la benedicció oficial no havia merescut, pel que es veu, els honors dels museus, i que amenaçava de desaparèixer del mapa amb la rapinya nacional que va començar a l'era Gorbàtxov i que va culminar amb Ieltsin.

¿Contrarevolució o involució?

Dèiem una mica més amunt que sorprèn pel to obertament acadèmic, retro i vuitcentista, ancorat a les primeres –però molt primeres– avantguardes: sembla que, protegits per la intimitat del taller, haurien d'haver-se atrevit a continuar la via conceptual de Malèvitx i companyia. Doncs tot el contrari. Diu Tomás que, quan els demanava per què havien optat per aquesta figuració tan poc revolucionària la resposta era sempre la mateixa: «Necessitàvem tornar i agafar-nos a la bellesa». Una bellesa que, pel que es veu, trobàvem en el paisatgisme i el retratisme més convencional. Insisteix la comissària que la figuració, en aquest cas, no s'ha d'interpretar com un retrocés sinó com la resposta dels artistes a la realitat social i política que els va tocar viure. Una situació ben adversa perquè el dilema era terrible: fora de l'art oficial no hi havia vida. De fet, durant anys l'estat soviètic va prohibir i perseguir tota manifestació artística fora del cànon oficial, diu.

El resultat va ser la domesticació –l'últim Malèvitx, per exemple– o aquest singular bucle temporal en què van capbussar-se els que no van passar per l'adreçador: d'aquí que, com bé remarca Tomás, moltes de les teles –o cartrons: tanta era la precarietat que sovint havien de pintar sobre l'únic material que tenien a mà– ens resultin vagament familiars i que per exemple Verdiansk, setembre, de Sologub –aquí al costat– tingui aquesta sospitosa retirada amb el Sorolla més canònic. El problema és que per a aquests dissidents del pinzell la contestació va consistir no en una fugida endavant, sinó en un retorn a les fórmules que havien triomfat un segle enrere. Una mena de contrarrevolució artística, vaja, cosa que té certa lògica tractant-se dels fills –i probablement les víctimes– de la Revolució.

Per a més informació consulti l'edició en paper.