De Torres, a la sala Subarna de Barcelona, on exerceix com a subhastador. Atenció al martellet Foto: EL PERIÒDIC

Dijous és el dia: la galeria Riberaygua s'estrena en l'apassionant –i en aquets racó de món– quasi inèdit món de les subhastes d'art. Ho fa a més amb coartada benèfica, perquè els beneficis de la vuitantena d'obres que es liciten –pintura, escultura, obra gràfica i fotografia– aniran la guardiola d'Unicef, que els destinarà als projectes que té en marxa al Camerun, el Congo i Mauritània. Entre les patums, Tàpies, Saura i Bartolozzi –primer, els difunts– així com Perico Pastor, Costa Vila i Lluís Pifarré. Els preus de sortida, sense competència: entre els 40 i els 900 euros. I al capdavant del festival, el barceloní Ángel de Torres (1946), un veterà que gestiona tres sales a la capital catalana i que porta tres decennis, tres, cridant allò d'«A la una, a les dues i a les tres: ¡adjudicat!» Amb martellet inclòs. Dijous, no se n'oblidin.

–¿Subhaster o subhastador?

–¡Subhastador! Que quedi clar. ¡Quants disgustos m'ha costat, aquesta confusió!

–¿Què té de dolent, un bon subhaster?

–Res a dir-hi, però és que no tenim res a veure: El subhaster és aquell paio que pul·lula al voltant de les judicials, per exemple, a veure què pesca...

–¿I el subhastador?

–Conduïm la subhasta. A Catalunya, acostuma a ser a la vegada propietari de la sala, i es dedica a vendre per compte d'altri i a percentatge. Som intermediaris i en certa manera actuem també com a taxadors, posem preu als lots.

–¿Quantes subhastes ha dirigit en la seva carrera?

–Un al mes durant 30 anys: posem que cap a 500.

–¿Què ha de tenir una bona subhasta: bons preus, bones peces... o un bon siubhastador és capaç de col·locar qualsevol cosa?

–Ara mateix el més important és el preu.

–Els preus de sortida de demà, a partir de 40 euros. ¿Correcte?

–Depèn de l'obra, és clar, però d'entrada són preus molt atractius. Però és que no pot ser d'altra manera, amb la crisi: si vols vendre, has de posar preus molt favorables.

–A l'únic precedent d'una subhasta a Andorra, fa quatre anys a Art a Set, van participar-hi una desena de postors. Poca cosa, ¿no?

–En primer lloc, es pot tractar d'un problema de promoció. No sé si se n'ha fet prou, aquesta vegada. D'altra banda, amb una quinzena de compradors pot sortir una estupenda subhasta. No es tracta tant del nombre com de la capacitat dels postors i de les ganes de comprar. I en una subhasta benèfica, les ganes se suposen.

–Una subhasta, ¿és una competició a veure qui té la cartera més llarga?

–És el sistema més transparent perquè comprador i venedor es posin d'acord: és oberta, és pública, sabem el que s'endú l'intermediari, no hi ha coses rares ni el secretisme de les trasaccions directes entre galeristes i compradors. I avui constitueix la referència per saber el que val una obra: la cotització d'un artista la fixa el que se n'ha pagat e l'última subhasta.

–¿I no hi ha tramposos, postors que apugen el preu sense cap intenció de comprar?

–Segons la meva experiència, no és una pràctica gens habitual. Això no vol dir que en alguna ocasió algun lot adjudicat es quedi sense recollir, però crec que és més per accident que no pas de forma deliberada.

–Picaresca, ¿n'hi ha?

–No n'he detectat a Barcelona; a Madrid, en canvi, sí que he vist com alguns compradors es posen d'acord per no fer-se la competència i una vegada adjudicada la peça fan el que se'n diu en l'argot una subhastilla entre ells. Però molt ocasionalment.

–¿Quin és el preu més alt pel qual ha rematat una peça?

–En certa ocasió, a l'antic casino de Sant Pere de Ribes, un lot que sortia per 70.000 pessetes el vam rematar per 1,8 milions.

–No està malament. No senyor.

–Eren tres barriques de vi encastades en un moble modernista que recordava Gaudí. El recordava, ep. Dos dels postors s'hi van entusiasmar i es van quedar sols a partir de les 400.000 pessetes.

–Al final és qüestió d'orgull, a veure qui és el més xulo.

–En una subhasta hi ha cert morbo, no ens enganyem: «M'ho quedaré jo pels meus pebrots i tu no em passaràs per sobre».

–Algú la va espifiar: qui va valorar el lot en 70.000 pessetes, o qui el va adquirir per 1,8 milions...

–Si ho va pagar, aquell era el preu. O potser per aquella persona posseir allò no tenia preu, senzillament. És molt difícil dilucidar perquè algú paga una milionada per una peça que a tu et deixa fred. Porto mig segle en el negoci i encara no entenc com és que hi ha gent disposada a pagar un ull de la cara per una obra que objectivament no li arriba a la sola de la sabata a la del costat. Però passa.

–En fi: ¿i lel remat més alt?

?No recordo haver passat mai dels 60.000 euros. El país, Catalunya, no dóna per a subhastes milionàries. Però sí que tinc tres anècdotes dignes del llibre Guinnes.

–A veure, a veure: ¿la primera?

–L'any 1976, en la subhasta de la fundació Melchor Colet, una gran col·lecció d'antiguitats, al Majestic de Barcelona. S'havia de vendre tota la col·lecciçó, i ens hi vam passar des de les 5 de la tarda fins a les 2.30 hores de la matinada. És la sbuhasta més llarga de la qual tinc notícia.

–¿La segona?

–Per la singularitat del cas: al llarg de tres dies, dos col·legues i jo mateix vam subhastar el Fòrum de les Cultures de Barcelona: en total, 30.000 objectes, pràcticament un a un.

–¿I la tercera?

–En aquella mateixa subhasta del Fòrum: veure'm a l'auditori, davant de 4.000 possibles compradors. Una bestiesa.

–¿Què és el que amb la crisi té més sortida?

–Tornen els col·leccionistes, que s'havien retirat de les subhastes perquè els preus s'havien posat impossibles, només aptes per a especuladors i oportunistes: fa cinc anys, els lots sortien a preus de 2.000 euros mínim; avui, la majoria se situen entre els 150 i els 600.

Per a més informació consulti l'edició en paper.