Foto: WWW.FOTER.COM

Quanta gent segueix les retransmissions de les sessions del Consell General per la televisió? A banda dels propis protagonistes i d'aquells que ho han de fer per motius professionals (bàsicament els periodistes) estic convençut que són ben poques les persones que tenen la paciència d'escoltar els debats parlamentaris. Aquest és un mal endèmic amb unes connotacions molt greus i, a la vegada, és la prova més palpable de l'alarmant desconnexió entre la classe política i els ciutadans. I és que si l'òrgan que és la màxima representació del poble no desperta l'interès dels representants tenim un problema. Les causes d'aquesta disfunció són moltes i no correspon analitzar-ho en aquesta tribuna. Ara bé, aquest exemple sí que ens serveix d'una banda per entendre perquè l'acció dels polítics a Internet no acaba de funcionar i, de l'altra, com una bona actuació a la xarxa podria contribuir a reparar els ponts que avui separen a representants i representats.

En primer lloc ens referirem al llenguatge. Pot semblar una qüestió menor però sovint el com diem les coses és tant o més important que les coses per si mateixes. Quantes vegades haurem sentit aquella frase: «jo els polítics no els entenc» L'essència de la dialèctica parlamentària s'ha perdut en un món de tecnicismes guarnits amb fredor i racionalitat. L'emotivitat s'ha guardat en un calaix i proliferen les intervencions prefabricades que fidelitzen el missatge partidista. I el pitjor del cas és que enlloc d'intentar fugir d'aquest registre, molts polítics estan traslladant aquesta actuació de forma mimètica a Internet. I com hem dit en moltes ocasions, a Internet no es tracta de llençar lemes sinó de parlar, compartir, escoltar, aportar informació d'interès. Si els codis del discurs parlamentari ja no enganxen en els canals de comunicació tradicionals, encara tenen menys validesa en el món online. Internet té les seves pròpies normes, regles i llenguatges, en gran part caracteritzats per ser informals i desenfadats. El llenguatge d'internet s'assembla al llenguatge dels carrers, les places i els parcs i, els polítics, per una vegada, haurien de fer l'esforç de baixar de la tribuna d'oradors per parlar a la ciutadania de tu a tu.

A l'altra costat de la balança, la clau de la bona actuació política a la xarxa està en la humanització de la figura pública. Es tracta de que el polític es mostri tal com és, no és més que sentit comú. El ciutadà se sentirà identificat per un polític que mostri les seves preocupacions, les seves inquietuds, les seves aficions, els seus disgustos, les seves alegries. Insistim, es tracta de posar una dosi d'humanitat en el seu càrrec. I això no s'ha de confondre en caure en les banalitats o en l'explicació de la vida privada. Cadascú ha de marcar els seus propis límits. Òbviament després el polític haurà de demostrar la seva capacitat de lideratge solucionant els problemes que amoïnen a la ciutadania. Però darrere d'un líder i d'un polític primer hi ha la persona, i cal mostrar-la davant del poble.

Igualment, si a molta gent no li interessen les sessions del Consell, els polítics haurien de treballar per despertar aquest interès. Si els ciutadans no els venen a casa els hauran d'anar a buscar. I avui, a molts d'ells els poden trobar a internet i, cada vegada més, a les xarxes socials. Els polítics han de saber utilitzar aquests nous canals per apropar la ciutadania al Consell General. És més, hauria de ser una de les preocupacions primordials. Sovint, els que seguim les sessions parlamentàries, tenim la sensació que tot el que passa a la cambra legislativa està més que amanit. És un debat sense debat. Tot s'ha cuinat a les reunions en comissió. Doncs : Per què no es fa partícip als ciutadans d'aquest debat previ?; Per què no es demana la seva opinió a priori enlloc de posteriori?; Per què no s'interpel·la el poble perquè pugui fer millores o aportacions als textos legislatius? En definitiva: Per què no es té en compte el ciutadà en el dia a dia i no només durant les eleccions?

Per a més informació consulti l'edició en paper.