Filloy, durant l'entrevista amb EL PERIÒDIC a la seu social de l'Acoda. Foto: TONY LARA

Filloy és el gerent de l'Associació de Contractistes d'Obra d'Andorra (Acoda), que aplega una quarantena d'empreses del sector de la construcció. Aquestes donen feina a uns 1.350 treballadors, gairebé la meitat del sector. Darrerament, l'entitat va presentar un informe sobre l'estat del sector, i Filloy n'explica alguns dels punts més destacats, insistint que l'Acoda representa tant a grans com, sobretot, petits empresaris de la construcció del país.

–La construcció passa pel seu pitjor moment.

–Des que aquest sector és impulsor de l'economia, doncs segurament és el pitjor moment. Ho resumiré amb tres dades. Hem perdut pràcticament el 50% de la plantilla en un període de tres anys, el que vol dir que s'han perdut gairebé 3.000 llocs de treball. Perquè estem, en m2 autoritzats per construir amb obra privada, amb superfícies de 15 anys abans que comencés el boom immobiliari, és a dir que estem per sota de l'any 1984. Si el 2010 es van autoritzar 56.000 m2, al 1984 se'n van autoritzar 83.000. Per tant estem en ple retrocés urbanístic i de creixement. I l'altra dada important és que en qüestions d'inversió en obra pública hem passat els últims tres anys d'uns 80 milions d'euros a probablement uns 10 milions executats aquest 2012. O sigui que tant en obra pública com en privada estem de baixada.

–Potser el més dramàtic és que el sector no tornarà a ser mai més el mateix.

–No és una qüestió que torni a ser el mateix. El sector no està demanant que la situació retorni als nivells de creixement dels últims anys amb la bombolla immobiliària i la moratòria. Sinó que ara mateix el que reclama el sector és una reacció immediata per part de les administracions, tant governamental com comunals, per evitar la desaparició d'un sector que té un pes de pràcticament el 10% del PIB, que arrossega i arrossegaria moltes petites i mitjanes empreses annexes a la construcció cap a la fallida.

–Per recuperar, ni que sigui una mica, l'obra nova haurà de ser una part petita del sector i s'haurà d'apostar més per altres branques com pot ser la rehabilitació.

–Molt bé. En qüestions d'obra privada, les opcions que nosaltres posem sobre la taula són diverses, però en tot cas entenem que la rehabilitació de l'obra privada passa bàsicament per quatre punts. Evidentment n'hi ha més, però bàsicament quatre. El primer de tot, que ja s'ha començat a fer, és la modificació de la llei del sòl. Això ajudarà a la presa de decisió de diferents propietaris que vulguin tirar endavant algunes unitats immobiliàries. Després passaria per impulsar de manera ferma i decidida totes les qüestions relatives a la rehabilitació d'edificis amb criteris d'eficiència energètica. La tercera seria impulsar una normativa en matèria d'inspeccions tècniques d'edificis a implementar en un període més o menys llarg, és a dir, no cal que sigui una normativa d'avui per demà, però s'ha d'agafar consciència que els nostres edificis cada 30 o 40 anys han de passar per revisió, per qüestions de seguretat. Igual que ho fas amb el cotxe. I després, la mare dels ous, o la solució definitiva, estarà en aconseguir una normalització del crèdit.

–L'obra nova haurà de ser una petita part del sector, també perquè es diu que hi ha un excés d'oferta. Hi ha pisos buits, que no es poden vendre i no s'ocupen de cap manera. ¿Ho teniu quantificat?

–No és una qüestió que hi hagi més o menys oferta en el parc immobiliari del país, sinó que és una qüestió que el petit propietari que vulgui desenvolupar una petita unitat, una casa unifamiliar, o un bloc de pisos perquè té un terreny i ho vol posar en lloguer, doncs que ho pugui fer. Si hi ha més oferta millor, doncs al final els pisos seran més barats. A més oferta, mercat més competitiu.

–Sí però potser ara el problema és que n'hi ha molts que estan fora del mercat i buits, amb tot el que suposa, el desgast també és major.

–El que cal veure sobretot és on són aquests pisos buits i fora del mercat. No és el mateix un pis al centre d'Andorra la Vella o Escaldes-Engordany, fins i tot Sant Julià de Lòria, que a la part alta de Soldeu o Arinsal, que probablement n'hi ha més de buits, perquè són pisos de segona residència. Entenem que en pisos de primera residència, als nuclis econòmics del país no existeix aquesta sobreoferta.

–En l'informe també s'apunten diversos canvis legislatius. El de la llei del sòl es farà properament, igual que a la llei de patrimoni cultural.

–Sí, estem satisfets. Simplement afegiríem la possibilitat d'analitzar la qüestió dels quòrums en els plans parcials i revisar la volumetria. I en relació al patrimoni, això afavorirà la rehabilitació d'edificis. Sí perquè ara els criteris dels entorns de protecció entenem que eren massa rigorosos i per tant una modificació transitòria dels requeriments de la llei podria facilitar també la presa de decisió d'algun propietari afectat per un entorn de protecció per rehabilitar el seu edifici.

–També demaneu incentius fiscals i modificacions de les lleis fiscals per afavorir la construcció, com és a través de l'ITP i les plusvàlues.

–No són ben bé incentius fiscals. Seria rebaixar una mica els percentatges, els costos de la llei de l'ITP i les plusvàlues. És a dir, si ara mateix l'ITP fixava un 4% les transmissions, entenem que potser la rebaixa d'aquest percentatge afavoriria l'intercanvi, la compravenda, i en el moment que hi ha un canvi de propietari, la normativa exigeix adaptacions, revisions de la xarxa elèctrica, etcètera, que fa que el teixit empresarial es reactivi.

–Això seria per tothom igual.

Sí, i ull. Sempre parlem de modificacions transitòries. Limitades en el temps. Totes les modificacions les plantegem com transitòries i no per tota la vida. Perquè evidentment aquí hi ha una sèrie de persones que han complert amb la norma fins ara i seria injust. Simplement són mesures per esmorteir i frenar la difícil situació que estem passant durant un temps.

–També demaneu una llei de la morositat i justament en una de les últimes sessions del Consell General es coincidia en que s'ha de fer.

–Nosaltres advoquem per una llei. Entenem que la situació actual de la morositat en tots els sectors és tan elevada que està reclamant dues accions urgents: una és disposar d'una llei de morositat, que reguli els terminis de pagament, tipologies de pagament, etcètera; i l'altra un tribunal d'arbitratge, o una llei d'arbitratge, per fer més àgil, més fàcils aquests litigis.

–¿Com es quantifica i on es dóna?

–Doncs molts constructors o contractistes d'obres tenen moltes obres pendents de cobrar i, per tant, hi ha moltes empreses annexes a la construcció que en cascada pateixen directament d'aquesta morositat. És a dir, si el contractista no cobra, fa que moltes vegades el proveïdor tampoc pugui cobrar.

–Genera un problema de liquiditat.

–Sí, a sobre que no hi ha feina, la que hi ha no la cobres, doncs fa que augmentin les suspensions de pagaments i les fallides de les empreses.

-En l'informe, i parlant d'acomiadaments, es diu que segurament la reestructuració del sector ja és excessiva. ¿Què vol dir això?

–Sí, nosaltres entenem que ja s'ha reestructurat. Simplement donava resposta a la demanda, és un sector que ha reaccionat a una demanda concreta. Hi havia molta demanda i evidentment, com és natural, els empresaris del sector, com hagués fet qualsevol altre empresari, han reaccionat i oferien segons la demanda. Per tant aquí hem de dir també que no cal criminalitzar el sector, sinó que els contractistes d'obres l'únic que han fet aquests anys ha estat reaccionar a una demanda que existia. Per tant, una vegada passat aquest excés de demanda el que entenem ara és que estem en els mínims de supervivència. És a dir, ja hem perdut el 50% dels llocs de treball del sector, hem passat de 7.000 a 3.500 pràcticament, i ara el que hem constatat és que els treballadors que queden al sector porten a Andorra una mitjana de més de 10 anys. Per tant són persones que ja segurament estan arrelades al país, que tenen la seva hipoteca, que tenen fills aquí, i que difícilment marxaran als seus països d'origen perquè, malauradament, no ens enganyem, molts d'aquests països també es troben amb moltes dificultats. Per tant el nostre anàlisi és que aquestes persones es quedaran aquí, i s'estan quedant aquí. Aleshores s'ha de tenir en compte que ja estem començant a sobrepassar el límit permès perquè el que farem si no ajudem a sostenir aquest sector és que l'haurem de sostenir per un altre costat. Si no invertim en que aquest sector funcioni, haurem d'invertir en ajudes socials per totes aquestes persones que no disposin d'una entrada de diners.

–Entre totes les propostes que feu, un capítol a part es mereix la modificació del codi de relacions laborals.

–És un dels punts de l'informe, un 0,1% de les propostes, perquè entenem que va dins el paquet i que no ens n'hem d'amagar d'aquesta proposta. Nosaltres aquí el que entenem bàsicament, com es diu en l'informe, és que el sector de la construcció ja ha pagat tot el que havia de pagar en acomiadaments. No és anar a buscar una excusa de cara el futur, sinó que ja hem pagat entre 40 i 60 milions d'euros en acomiadaments en els últims anys. Però el que aquí cal és entendre una cosa. El que hem de fer és assegurar la continuïtat de les empreses. Les empreses ja han gastat tots els seus fons propis, malauradament, en acomiadaments. Ara no queden fons propis, els beneficis dels últims anys ja s'han gastat en acomiadaments. Per tant la situació és que les empreses se'n van a la suspensió de pagaments, perquè no hi ha feina ni fons propis, no poden pagar i per tant suspensió de pagaments. La previsió com dèiem és que 44 empreses del sector puguin presentar suspensió de pagaments aquest any. Per tant no hi ha fons i suspensió de pagaments i fallida, i això vol dir, personal al carrer sense indemnització. Ull, aquí la pregunta que nosaltres faríem és, ¿què és millor? ¿No flexibilitzar el mercat laboral i que la gent que malauradament s'hagi de quedar al carrer, que desitjaríem que fos la menys possible, se'n vagi amb una indemnització zero perquè hi ha hagut una fallida, o bé flexibilitzem el sector i el mercat laboral i fem que com a mínim aquests possibles acomiadats disposin d'una indemnització? Nosaltres entenem que la millor opció és la segona. Però per fer-ho cal revisar el Codi de Relacions Laborals evidentment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.