• L'Arxiu Nacional estrena amb Guillem de Plandolit el nou format digital de la col·lecció de catàlegs
• La galeria virtual també li dedica una nova exposició amb mig centenar d'imatges datades entre el 1903 i el 1930

Engordany, quan encara faltava mig segle per al Pessebre (1902-1920). Foto: FONS GUILLEM DE PLANDOLIT

Faci'ns el lector cas i faci's de passada un favor: navegui fins a la pàgina web de l'Arxiu Nacional i punxi a Publicacions digitals. Al preu d'un miserable clic obtindrà bitllet per un fascinant, magnètic viatge en el temps: fins al primer terç del segle XX, quan els rucs i les tartanes eren els reis de les carreteres –bé, de fet, ni hi havia carreteres–, el bisbe ens visitava a lloms d'un cavall i amb escorta de carrabiners en uniforme de gala, rècules de matxos carregats de producte s'enfilaven pel port d'Envalira, com una caravana de pioners que creués els Apalatxes, i encara era possible topar-te pel carrer homes amb espardenya i barretina. L'Arxiu exerceix com a amfitrió, ja s'ha dit, però el culpable de tot plegat és Guillem de Plandolit (la Seu, 1872-1933), el penúltim de la nissaga, tocat de la dèria fotogràfica, digne germà del mag i taxidermista Pau Xavier i de Sumpta, la de l'últim estiu a Ordino, i protagonista no només de la nova exposició virtual de l'Arxiu sinó també (i sobretot) del monumental, exhaustiu, hipnòtic catàleg, el primer que publica exclusivament en format digital –la crisi, ja ho saben– però que, a canvi, és més assequioble que mai: no surt per un ull de la cara; n'hi ha prou –ja s'ha dit– amb un clic.

És cert: n'havíem anat avançant tastets des d'aquest mateix racó de diari. Però eren això: tastets. Al catàleg hi ha l'àpat gairebé sencer: 215 de les 438 fotografies –entre plaques de vidre i nitrats– que constitueixen el fons Plandolit, des del 2008 en mans de l'Arxiu. Un fons amb intrahistòria pròpia, i a l'altura de la llegenda dels Plandolit: va anar d'un pèl ,però d'un, que les plaques de vidre acabessin al contenidor de la brossa, en l'última mudança dels hereus de Plandolit. Només la providencial intervenció de Miquel Planella i el seu ull clínic –«Vaig donar-me'n compte que aquella caixa contenia plaques de vidre de temàtica andorrana»– va evitar que aquell insòlit tresor acabés a les escombraries. No va ser així: el gros de la col·lecció –1.250 negatius, inclosa la placa d'aquí sota, amb el bisbe posant la primera pedra de la carretera general– el va adquirir l'ajuntament de la Seu i va fornir l'exposició La memòria revelada; els fons estrictament andorrans van acabar feliçment a l'Arxiu Nacional i ara veuen per primera vegada la llum.

La primera, potser no, perquè una part important de la col·lecció va ser editada als anys 10 i 20 del segle passat en forma de postal, perquè Plandolit va estar tocat (afortunadament) per la dèria postalera. Potser no va ser un Toldrà Viazo, però és el més pròxim que en tenim. Ho dèiem al començament: submergir-se al catàleg –al costat d'aquest immens oceà, l'exposició virtual sap a poc, que volen que els digui– té el perill obvi de quedar-s'hi enganxat durant hores. Una drecera: busquin les imatges de la fira de bestiar de Canillo, avui només un record; del Ball de l'Óssa d'Ordino; els miners a la collada dels Meners, les corrandes, la matança del porc, Meritxell i la primera sessió de cine de què hi ha constància: va tenir lloc el 1905 en una sala que hi havia a la placeta de Santa Anna d'Escaldes. La llàstima és que al final de tot s'hagi de tornar d'aquell país en blanc i negre sense heliport ni aturats ni presents inhòspits. Però no es pot tenir tot.

A més: ¿Qui va fer aquesta foto?

Per a més informació consulti l'edició en paper.