Yáñez, a la Farga Rosell. Foto: TONY LARA

Facin la prova: busquin els museus andorrans a la Xarxa. Amb comptades excepcions s'hi trobaran un (escandalós) erm digital: una breu descripció dels continguts i una taula d'horaris que amb sort no estaran desfasats. Per això és urgentíssima la reflexió sobre el paper de les noves tecnologies en el discurs museogràfic. I això és el que amb motiu del Dia internacional dels Museus va plantejar divendres a la Farga Rossell –una de les excepcions, ja que en parlem, per no dir-ne l'excepció– Cristina Yáñez, professora de Gestió del patrimoni cultural a la UdA.

–¿En què consisteix un Museu 2.0?

–Aquell que disposa d'un web amb els continguts de la visita física digitalitzats, i enriquits amb un valor afegit: l'opció de dialogar amb el conservador, o de contactar amb investigadors i altres usuaris. Importantíssim: un espai educatiu que fomenti la participació amb aplicacions per a mòbils i tablets. I la indexació: qui no és a Google no existeix. Per això és decisiu estar ben indexats: que l'usuari sàpiga que existim i què li oferim. Però és clar, per estar ben indexats cal destinar-hi recursos.

–Tot plegat, a anys llum dels museus andorrans: la majoria no tenen ni portal web propi.

–Hi ha moltes entitats que tenen un web que no és gaire més que un full informatiu penjat a Internet: un model evidentment obsolet. No es tracta de ser punters, sinó de tenir visibilitat, existir, en una paraula, en un univers com el de les xarxes socials: Facebook té 650 milios d'usuaris i d'acord que hi ha molt de soroll, però, ¿cal ser-hi, o no?

–Doncs això: ¿cal ser-hi?

–Som un país turístic i en el món 2.0 existeix el que se'n diu reputació digital: acabes sent el que es diu de tu a Internet. Quan visites una ciutat t'interesses per les opinions d'altres viatgers sobre l'hotel on t'hostatjaràs a les xarxes socials. El mateix passa amb els museus, que han de crear espais d'intercanvi on els usuaris opinin sobre la seva experiència. És una decisió estratègica. Però s'ha de ser conscient que ser-hi implica una inversió mantinguda, formar els dinamitzadors de la web, que l'actualitzen i que responen quan un usuari pregunta.

–Hi tornem a ser: els museus andorrans amb perfil al Facebook es poden comptar amb els dits d'una mà.

–Abans que res cal respondre a una pregunta bàsica: ¿per què hi hem de ser, a les xarxes? No s'hi val dir, com és habitual, que perquè els altres també hi són. Hem de tenir clar què volem comunicar, i a quin públic objectiu. I a partir d'aquí buscar la xarxa més adequada per dirigir-m'hi. És veritat que no sabem què passarà amb Facebook i Twitter d'aquí a deu anys, però també ho és que de moment són el camí.

–¿Algun museu del país ha iniciat el camí cap al model 2.0?

–Un dels pioners en la introducció de les noves tecnologies va ser la Farga Rossell, inaugurada el 2003. Però els museus són organismes vius, que evolucionen, i el cert és que les noves tecnologies han arribat... i que ens han atropellat. ¿Quants tenen tablets per als escolars? La veritat és que els nostres són encara museus 1.0.

–¿Dramàtic? ¿O suïcida?

–Repeteixo: és una decisió estratègica, i el dilema és entre ser visible o ser invisible. Internet i les noves tecnologies aporten visibilitat a un cost relativament baix. La Fundació Miró de Barcelona és un cas modèlic, i s'hi va llançar fa només quatre anys amb la digitalització dels fons. Però el fet de no estar a l'última en qüestió de noves tecnologies no implica que els nostres museus no tinguin valor. Al contrari: entre els especialistes hi ha consens que els museus andorrans tenen discursos molt potents. Internet –insisteixo– els donaria visibilitat.

–La Casa d'Areny-Plandolit, amb el seu discurs museogràfic vuitcentista, ¿és l'antítesi del museu 2.0?

–Donem-li la volta a la pregunta: ¿com rebria el visitant d'una casa tradicional que l'omplíssim de pantalles i gadgets? ¿No li faria nosa, potser, el desplegament de noves tecnologies en aquest context? En aquest cas concret, a més, es tracta d'un museu molt interioritzat pel ciutadà del país, que se l'estima tal com és. I aquest sentiment també s'ha de tenir en compte.

–I al contrari: omplir un museu de pantalles i de botonets, ¿no corre el perill d'infantilitzar l'usuari, convertir el museu en un parc temàtic?

–Els anglosaxons han encunyat el concepte edutainment: entretenir mentre s'educa. Que la visita a un museu sigui divertida, que t'ho passis bé mentre aprens, no vol dir que s'hagi infantilitzat l'experiència. Ben a prop tenim l'exemple de CosmoCaixa, a Barcelona, on cadascú decideix quin és el grau de profunditat de la seva visita i on, si el visitant vol, s'hi pot passar el dia sencer.

Per a més informació consulti l'edició en paper.