• L'historiador Albert Ibáñez traça a ?La fortificació dels Pirineus' el primer examen exhaustiu dels búnquers de la Cerdanya H La monografia se centra en els dos ?centres de resistència' de Martinet i completa el parc inaugurat el 2007

Vista interior d'un emplaçament per a metralladora que domina la N-260, i ?a la dreta? búnquer camuflat al roc de la Mel, també per a metralladora Foto: TONY LARA / EL PERIÒDIC

Fins no fa gaire, posem que cinc anys enrere, els búnquers de la Línia P, la major obra d'enginyeria militar del segle XX espanyol, eren poc més que siluetes fantasmagòriques que esquitxaven el paisatge de la Cerdanya, l'Alt Urgell i fins i tot d'Andorra: fixin-se bé si un dia passen pel peu del pic Negre, al paratge de camp Ramonet. Espectres que alimentaven la imaginació d'uns pocs il·luminats, que qualsevol conductor que circulava per la N-260 veia sense acabar d'entendre i dels quals quasi ningú en sabia donar raó. La situació va començar a canviar el 2007, amb la inauguració del Parc dels Búnquers de Martinet, i ara fa un parell de temporades Josep Clara va fer un primer i clarificador assaig de sistemitzar el que se'n sabia a Els fortins de Franco., la bíblia de la matèria. Ara és el torn d'Albert Ibáñez Sampol, que ha posat la seva lupa d'historiador en els dos centres de resistència –aquesta és la terminologia oficial que gastava l'exèrcit espanyol dels anys 40– aixecats a Martinet i Montellà. El resultat és Franco i la Línia P: la fortifi cació dels Pirineus, que l'editorial Farell publica la setmana que ve i que constitueix una radiografia íntima i exhaustiva dels búnquers d'aquest racó de món.

Íntima, perquè en destripa tots els secrets; exhaustiva, perquè l'autor ha trepitjat, GPS en mà, tots i cadascun dels búnquers que han arribat fins a nosaltres, i per als aficionats a la cosa bèl·lica, una temptació impossible d'evitar, perquè convida a agafar el morrió i llançar-se a l'apassionant aventura de caçar búnquers pels boscos de la Cerdanya. Unes dades bàsiques, abans d'anar al tall: la Línia P havia de ser una colossal obra d'enginyeria militar amb què Franco pretenia blindar els Pirineus amb un total de 10.000 fortificacions aixecats entre el Port de la Selva (Girona) i Hendaya (Guipúscoa), distribuïts entre 166 dels anomenats centres de resistència. La construcció va començar la tardor del 1944 i es va allargar fins al 1957, tot i que al 1947, coincidint amb el perdó occidental al règim franquista, es van abandonar les obres més importants. En total, només es van arribar a construir la meitat dels 10.000 búnquers projectats, dels quals 2.850 van tocar a la part catalana de la Línia P.

La pregunta és òbvia: ¿contra qui es va erigir aquesta faraònica obra? ¿Contra els aliats? ¿Contra l'Alemanya nazi? ¿O contra els maquis que somiaven a derrocar Franco i que aquella mateixa tardor del 44 van protagonitzar la fracassada invasió de la Vall d'Aran? Ibáñez Sampol repassa totes aquestes fascinants hipòtesis –¿I si Eisenhower hagués decidit assaltar Europa per la península ibèrica, en lloc d'Itàlia?– i sorprèn descobrir que si els aliats van projectar fins a tres operacions per ocupar la península –Pilgrim, Tonic i String, que bé que sonen– els nazis ja ho tenien tot preparat per entrar des de data tan remota com el 1942, amb l'operació Ilona, i el 1943 disposaven de plans per fortificar els Pirineus per fer front a una hipotètica invasió aliada. Fins i tot França va somiar en algun moment del 1945 en una improbable excursió militar per aquí baix. De candidats no en faltaven, però el cert és que quan Franco ordena l'erecció de la Línia P, no s'especifica quin és l'enemic que els estrategs militars espanyols tenen al cap. L'únic que està clar, diu Ibáñez seguint l'opinió de la majoria dels autors, és que una fortificació d'aquestes característiques era inútil contra les incursions guerrilleres estil maquis, les úniques que efectivament es van arribar a produir.

Cada centre de resistència comptava amb un nombre variable de fortificacions: en el cas dels de Martinet, una setantena per barba. N'hi havia d'observació i comandament, per a fusellers, contra carro i a cel obert, per a morters i antiaeris. Atenció al cost, perquè som a mitjans anys 40: entre 19 i 27 milions de pessetes cada centre de resistència. Els búnquers estaven dissenyats per resistir l'impacte directe de projectils del calibre 155, i es completaven amb filat espinós, piquetes, portes i espieres metàl·liques i altre atrezzo militar que mai no es van arribar a instal·lar. Com tampoc l'armament que s'hi havia de desplegar: metralladores Hotchins i Alfa, morters de 50 i de 81 mil·límetres; metralladores antiaèries Orelikon, i canons contra carro. El perimetres de cada centre de resistència s'havia de protegir amb fossat, mines i filferrada, i havia d'estar servit per un batalló de mig miler d'homes. Tot això, és clar, sobre el paper, i abans que –a partir de mitjans anys 50–tot plegat comencés a caure en l'oblit. Però aquí està Ibáñez per rescatar-ho. Tenim una cita a Martinet.

Per a més informació consulti l'edició en paper.