Foto: EL PERIÒDIC

Us imagineu un polític qualsevol que anés pel carrer amb una cinta a les orelles i un morrió a la boca? Sembla difícil d'imaginar-ho.

Fa uns mesos em queia a les mans un article titulat “Decálogo para candidatos 2.0” escrit pel consultor polític i empresarial Daniel Ureña. L'article inclou deu consells bàsics de com els polítics han d'entrar en un món sovint desconegut per molts d'ells: les noves tecnologies. Són deu reflexions que són un robust flotador per uns polítics que s'han de llançar d'un nou trampolí si volen accedir a uns ciutadans que fa temps neden per unes aigües que ofeguen els corrents polítics.

Avui pararem l'atenció en la primera d'elles: les noves tecnologies no mengen. En l'actualitat, molts polítics temen i els fan pànic les noves tecnologies. No es veuen capaços d'adaptar-s'hi. Molts candidats no donen el salt al món digital per por a tot allò nou i al que és desconegut, autolimitant la seva capacitat d'aprenentatge. Aquesta és una postura molt equivocada per dos motius:

D'una banda, els que no superen aquesta por no estan entenent la realitat actual d'una societat que ens exigeix a tots una formació constant i continuada. És el que explica Dolors Reig en el llibre “Socionomía” quan assegura que el principal forat que separa als ciutadans no és l'escletxa digital (connectats vs desconnectats a internet) sinó el forat d'aprenentatge quan diu “a les generacions no digitals ningú ens va ensenyar que hauríem d'estar aprenent sempre, durant tota la vida”.

I de l'altra, no es tracta que els polítics es converteixin en uns grans experts informàtics sinó que han d'entendre les possibilitats que li ofereixen les tecnologies en el seu dia a dia. És el que també resumeix a la perfecció Reig quan diu “el significat social d'una xarxa que està aquí per apropar-nos i transformar-nos profundament, per fer-nos, en dos paraules, més grans”. I és que l'essència de l'èxit de les xarxes socials d'internet és oferir una eina on les persones es disposen a fer alguna cosa que durant mil·lennis ha fet avançar les civilitzacions: comunicar-se.

I un polític que es negui a aprendre el llenguatge d'internet i que no faci l'esforç per adaptar-se a les possibilitats que li ofereixen les noves tecnologies, perd molta credibilitat. ¿Com confiar el vot com a cap d'Estat a una persona que no se sap adaptar a aquests canvis?

Com tirar-se a la piscina

A la vora del trampolí podem detectar tres classes de polítics. Uns que s'han llançat de planxa a les xarxes socials d'internet aixecant una ona expansiva que ha provocat la indignació dels tranquils banyistes. Uns altres (la gran minoria) que abans de llançar-se han observat que el trampolí estava més elevat que anys enrere i han saltat sense esquitxar per compartir el bany amb la resta de nedadors. I n'hi ha uns altres (la gran majoria) que es miren el trampolí des d'una gandula prenent el sol amb un gintònic ignorant els nedadors. Són els polítics de la vella escola que presumeixen de no tenir correu electrònic, ni pàgina web, ni cap perfil a les xarxes socials. Diuen que en tenen prou amb el contacte personal amb els nedadors quan els veuen pel carrer. Postura legítima però desencertada perquè desconeixen que la tecnologia els aporta un ampli conjunt d'eines per tenir encara més contacte amb els ciutadans. Negant-se a compartir el bany amb els nedadors estan minvant l'opció d'enriquir la comunicació amb ells. Si parlen i escolten a la gent pel carrer perquè no parlen i escolten aquesta mateixa gent per internet? Molt d'ells continuen torrant-se al sol amb una cinta a les orelles i un morrió a la boca al costat d'una piscina que cada vegada es fa més gran i reuneix a més banyistes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.