Lluís Molné, lluitador per la custòdia compartida dels fills. Foto: ÀLEX LARA

Té dues filles. I només dos caps de setmana per veure-las. Però en Lluís Molné no es va creuar de braços quan la Batllia va sentenciar que ell tindria la custòdia quatre dies al mes i 26 la seva exdona. Ara comanda l'Associació de Pares Separats i demanda una custòdia compartida i igualitària. Com passa al nord d'Europa, lluny del model amb favoritisme desigual que existeix al Principat i a Espanya. Des de la seva entitat volen ajudar els pares que es troben amb el problema de veure poc els fills, i assessorar-los en la cerca de solucions.

–Imagino que no veu gaire adequat que la custòdia dels fills sigui de 26 dies per uns i quatre pels altres.

–Clar que no és una situació justa. No és que sigui adequat o no ho sigui. És que allò que seria bo és que tinguessin 15 dies per cadascun dels pares. Quatre dies és molt poc.

–Com es podria millorar això? Per la via judicial?

–En principi, és judicial. La legislació s'ha de modificar. Adaptar-la als dies d'avui, ja que fa dècades, quan es va posar, estava molt bé. Però ara ja no. Ara les dones també treballen i ara tot és mes igualitari. El model que encara tenim és el de que l'home surti fora de casa a guanyar els diners.

–¿Això no seria una forma masclista de tractar les separacions?

–És clar que és masclisme. N'hi han molts dones que ens donen el seu suport amb la custòdia compartida. I n'hi ha d'altres que no. Evidentment, els pares hem d'estar per igual i això és un proteccionisme a la dona.

–¿Quines raons compten perquè moltes dones prefereixin un model masclista?

–D'una banda es donen raons materialistes, i el benestar econòmic. Com encara es contempla que l'home és qui ha de sortir a treballar i qui guanya més diners, encara hi hà aquesta protecció a la família.

–Imagino que pot arribar a ser encara menys just per l'home, ja que a més de no poder veure els fills, es veu forçat a comptar amb una càrrega econòmica més gran. Tot i que la dona treballi. ¿És això un problema afegit?

–Per mi no es problema que paguem pels nostres fills. Però n'hi han homes que ho estan patint. Perquè en molts casos es dóna sempre aquesta pensió, però la situació laboral pot no ser bona i que això sigui un problema. Però no és el fet de pagar, perquè al cap i a la fi els fills són dels dos, tots hem de col·laborar econòmicament en el seu creixement. El que si que es podria reclamar és una fórmula més igualitària. Però tampoc ens hem de posar molt en aquest tema.

–Actualment ens trobem aquest model de 26 dies de custòdia per les dones i de quatre pels homes. Es parla molt d'un canvi a 15-15. Expliqui'ns com hauria de ser aquest.

–És tan sols estar una setmana amb un pare i l'altre amb l'altre pare. O dues setmanes seguides. Una alternança també és possible, o anar combinant segons els mesos. No ha de ser exacte. Però sí que hi és l'obligació de que sigui un model igualitari.

–¿Quin és el gran problema, a més dels motius afectius, de veure als fills només quatre dies?

–Et veus molt desproveït. Són massa dies sense veure els fills i després resulta com si fos difícil reenganxar-te amb ells. La comunicació, la fluïdesa, l'estima... Hi ha un desequilibri molt gran entre tenir-los quatre o 26 dies.

–¿I pactar més visites amb la dona?

–Sí, però la funció de la nostra associació és important perquè no saps ben bé com fer-ho després d'una separació. On has d'anar, què has de fer. A més, poden haver-hi problemes, com si no pagues la pensió. La Justícia et dóna unes clàusules que has de seguir. El batlle està jutjant molts casos, però és molt difícil. Et marca pautes i és molt estricte. Per això és millor pactar-ho amb la dona.

–Posem un exemple. Un home i una dona arriben a la Batllia i demanen la custòdia dels fills. Ambdós tenen un bon suport econòmic. ¿En què s'afavoreix a la dona?

–El que passa és que si els dos volen la custòdia, la part principal és la dona. I no valen aquestes excuses de que els homes la volen per no pagar. A la dona sempre se li dona la raó per un motiu legal. Nosaltres el que volem és que es comparteixi. Si un dels dos no vol la custòdia que s'analitzi el cas. Potser a algú l'interessa.

–¿Cóm ho acostumen a viure els fills que veuen al seu pare un parell de caps de setmana al mes?

–Ells també pateixen la situació. Són petits i es tanquen molt més, costa d'acceptar. I a més uns diuen unes coses, altres en diuen d'altres. I al final aquesta cullerada que tothom vol posar no és l'adequada. Si poguéssim decidir seria diferent. S'han d'evitar les discussions i compartir-ho.

Ells troben a faltar el pare o la mare si només tenen quatre dies amb ells. Avui, la nostra lluita és la custòdia compartida i que això s'acabi.

–¿Per què aquest model masclista?

-Aquest tracte de favor va arribar perquè les circumstancies de la vida ho comportaven. Avui no són necessàries. Això s'empara en la legislació.

–¿Què diuen els psicòlegs? ¿Millor el model de 15-15?

–N'hi ha de tot. Alguns estan molt a favor, però també en contra. De vegades, per donar-te la custòdia s'han de passar un munt de processos, fins i tot de vegades veure com jugues amb el nen. Després, alguns no veuen com bo que es comparteixi.

–Quan arriben a la majoria d'edat, ¿canvia la situació?

–Aquesta és altra de les nostres lluites. Als 18 anys és major d'edat, però la pensió es continua passant a la mare. I això és fins que tingui independència econòmica, que això també està mal fet. S'ha de continuar pagant fins que acabi els estudis, però no ha d'administrar-ho la mare

–¿I si la dona cobra més, no hi ha la possibilitat de que el pare pagui menys, en el cas de que es quedi a l'atur?

–Aquest és el problema. Que tot i que et quedis a l'atur, has de continuar pagant la pensió. A més, existeix molta picaresca en aquest tema.

–La legislació andorrana en aquest tema és com la espanyola, ¿a qui es voldrien assemblar?

–Els països nòrdics estan molt avançats. I França està millor. Nosaltres estem com Espanya i els països llatinoamericans. No sé si és la llengua, perquè Itàlia es llatina i també està més avançada. Voldríem estar com als països del nord d'Europa, on la custòdia és totalment compartida. Espero que evolucionem.

–¿Quin és el major problema d'un batlle per dictar sentència?

–Es ficar-se dins de la vida de dues persones. A qui dones la raó en una desavinença? Nosaltres volem donar molta ajuda i assesorament.

–¿Serà difícil canviar la legislació?

–Entenem que no és el moment, la situació és complicada. Però seria ideal crear la figura d'un batlle que jutgés només casos de família.

Per a més informació consulti l'edició en paper.