Jordi Matas posa per a EL PERIÒDIC davant l'església d'Ordino. Foto: ÀLEX LARA

Després que s'hagi nomenat un nou director per Ràdio i Televisió d'Andorra (RTVA), i que s'hagin fet els acomiadaments anunciats a la casa, el president de l'Associació de Professionals de l'Audiovisual i la Imatge repassa la situació del sector.

–¿Quina és la factura de la crisi al sector audiovisual?

–No ho sé, la veritat és que no sabria dir molt científicament, com associació. A nosaltres personalment no ens està afectant, però...

–¿No saben si han aparegut més productores o n'han desaparegut? ¿Si els preus que es paguen són més baixos?

–A nivell de crisis no. Pel que sé la gent segueix treballant amb les mateixes tarifes, potser algú fa alguna oferta una mica més agressiva, però tampoc estem molt al cas del tema preus, que és una assignatura a arreglar. Però no hi ha més productores i suposo que paguen les factures a final de mes, amb el qual, feina n'hi ha. Potser es racionalitza més o es pensa més a l'hora de contractar, però els que estem a l'associació almenys estem treballant més o menys igual. Tampoc treballàvem molt abans però es treballa igual. Sí que hi ha una part de socis que eren treballadors d'Andorra Televisió (ATV), alguns dels quals ara estan per la seva banda, i aquí hi ha la incògnita de com viuran. Però no tenim sensació, de moment, que la crisi hagi arribat.

–Llavors potser s'ha notat només en el sector públic.

–És que jo crec que és més una sensació de que tothom ha retallat en comunicació, però a la pràctica no es nota molt. A veure, les productores que hi ha més o menys estem treballant. I en fotografia sí que hi ha algunes coses rares en edictes, però no són reflexes de la crisi. És a dir, les irregularitats que hi ha ja hi eren abans.

–Així, les retallades a RTVA no es deuen a la crisi.

–En el sector privat crec que de moment no ho hem notat. En el sector públic, a RTVA, aquesta portava problemes financers des de fa anys, crec que més fruit de l'economia creativa, per dir-ho d'alguna manera. La gran pregunta amb ATV és si realment és una empresa deficitària o si els pressupostos que s'havien fet eren ficticis i per tant hi ha aquest dèficit. Jo crec que hi ha dues parts de raó, però probablement el dèficit real no és tal.

–Potser no és només per pressupostos i economia sinó també una qüestió de model.

–Sí, però això és un altre àmbit, que afecta però tampoc necessàriament hi va lligat. Si tens una empresa i consideres que aquest any has de guanyar un milió d'euros, però és un número inventat, i a final d'any tens un dèficit de 500.000 euros, ¿quin és el problema? ¿Que no has guanyat tot el que volies guanyar o és que els teus objectius eren inventats? Gran part dels números vermells d'ATV vénen per aquesta banda. Hi havia uns pressupostos de finançament per publicitat que no eren reals. Llavors la televisió pública està sustentada bàsicament pels pressupostos de l'Estat i el problema és que cal un model de televisió adequat als pressupostos que el Govern atorga per assolir els objectius. Per tant sí que és un problema de model però el dèficit estructural que té ara no és de model. La crisi ha fet saltar les alarmes, perquè el dèficit d'ATV fa anys que dura i amb les vaques grasses la cosa passava, però ara no podia passar. És bo que hagi passat. S'ha racionalitzat o s'intentarà racionalitzar. Clar que això ha afectat de manera dramàtica una quinzena de treballadors. Sí que és cert que ha marxat menys gent de la que volia marxar en un principi. El preocupant d'ATV, el que demostra quin era l'ambient i el treball, és que hi hagi 18 o 20 persones que hagin demanat marxar de l'empresa, i sabent que el mercat a fora està molt complicat. I això sí és conseqüència de la crisi.

–¿Què li demana l'APAI a la nova direcció?

–Vam rebre una carta, que agraïm, de Francesc Robert anunciant que era el nou director general i que esperava que les nostres relacions fossin tan cordials. I vam contestar que les relacions no havien estat especialment cordials i per tant esperàvem que ho fossin. De moment ni ell ni nosaltres hem demanat una entrevista. Entenem que té altres prioritats però sí que està a l'agenda. D'entrada se li desitja que tingui molta sort. Creiem, els que estem a l'APAI, que ha començat bé, se'l mira amb cert optimisme. Estem en contacte amb gent de dins de la tele i en principi hi ha satisfacció, creiem que és una persona que ha començat tocant coses que sembla que ningú s'atrevia a tocar i, per tant, es pot pensar que canviarà el model, es professionalitzarà una mica més. Però té molta feina a fer. D'altra banda, entenent que ATV pot i ha de produir els seus propis continguts, sí que ha de fer l'esforç en valorar quins són els límits èticament professionals pels quals pot o no donar servei a tercers en tant entri en competència deslleial amb les empreses privades del sector. És a dir que, entenent que les fronteres són molt difuses, s'ha de veure què és una producció interna, tot i que pugui interessar a tercers, i què és un servei donat a un tercer que el sol·licita. Com sempre la publicitat és un exemple recurrent, però n'hi ha d'altres.

–La clau és definir un model de televisió pública pel país. ¿Quina és l'aposta de l'associació?

–Com associació no en tenim cap. Es tracta que la persona responsable de l'ens trii un model. Qualsevol model és bo i dolent. És una qüestió d'entrada pressupostària, és a dir, quina televisió volem però també de quina podem fer i realista en un país de 70.000 habitants i amb una situació econòmica com la que és. És tan senzill com això, el que passa és que s'ha de prendre una decisió valenta i s'ha d'apostar per aquesta, i evidentment agradarà a uns i no agradarà a altres. APAI no té cap model com a preferència. A nivell personal en puc tenir, o crec que és més viable un i no l'altre. El que sí que el comentari que més sents és una televisió pel país, que sigui útil per la societat, i crec que en aquests moments no ho és.

–Amb més continguts del país.

–Jo crec que la gent és el que demana, és el que sents més pel carrer. Però això sempre és molt relatiu i tots ens movem en els nostres cercles i si escoltem 50 persones ja ens pensem que hem escoltat tot el país. Crec que ATV té un gran problema i és que en aquests moments no té cap mena de transcendència entre la població. És a dir, si demà tanqués es preocuparien els polítics però la societat en general no. I això és un problema que ha de mirar intentar resoldre la nova direcció. Hi ha vàries fórmules per fer-ho. El problema és veure si hi ha pressupost per fer-les. La televisió és un negoci car, això sempre ho hem dit. Necessita gent però també que la implicació dels treballadors te la guanyis. I això s'ha perdut.

–Canviant una mica de tema, el Consell Andorrà de l'Audiovisual té els dies comptats. ¿Com ho veieu?

–És un efecte de la crisi directe. La primera pregunta que caldria fer-se és si un país com Andorra li cal un consell de l'audiovisual. Si tenim prou diners per mantenir-lo, perfecte, si no, hem de ser realistes. Tenim a França i Espanya prou models de referència per adaptar-nos. No és tant evident, però sempre es pot utilitzar algun conveni. A mi em sembla bastant insostenible mantenir un consell de l'audiovisual pagant el que s'estava pagant, amb la gent que hi havia dins i a més, diguem-ne, sense cap mena de poder real. Amb el qual, estàs malbaratant una sèrie de recursos de cara la galeria important. ¿Que el CAA és útil? Sí. ¿Que es pot vehicular d'altres maneres? També. ¿Que la despesa que portava fins ara era insostenible? Segur. Crec que no s'enfonsa el món perquè desaparegui el CAA, com tampoc passàvem a un altre nivell quan es va crear.

–El mitjà ja és prou intel·ligent per saber els límits i s'adapta ell mateix.

–Crec que sí. Tenim un sol canal, per tant només ha d'actuar sobre ATV, no tenen cap competència i era absurd. Que des del Govern o el Consell General o una altra institució es vigili el contingut en horaris protegits, publicitat, etcètera, ja està bé, però com es vehicula, com es fa, qui... Crec que es pot fer de manera molt més econòmica i viable, i per tot el que és el corpus jurídic o ètic, que és una part important del CAA, podem anar a buscar el que fan els veïns , que a més són entitats amb més potencial. Hi ha altres vies i crec que no és un tema en absolut prioritari, ja no a nivell de país sinó a nivell de radiodifusió. Només que aquests recursos anessin a la pròpia Andorra Televisió, tindríem una televisió de més bona qualitat, encara que no estigui tan «vigilada».

Per a més informació consulti l'edició en paper.