• El River es dóna un bany de masses amb 1.500 espectadors i els herois de l'ascens a l'ACB de 1992

L'equip amb el trofeu de campió de la Lliga 2011-2012. Foto: ÀLEX LARA

Jordi Clua deia al principi del partit, assegut a la llotja i envoltat dels jugadors que van fer possible l'ascens a ACB de 1992, que no estava especialment nerviós, però que era un dia «molt especial perquè és molt emotiu que et reconeguin tota la feina que has fet durant tants anys». Allà estava Clua amb els homes que li van donar l'alegria esportiva més gran de la seva vida a ell i al club, i a la pista, els homes que en l'actualitat han portat a LEB Or un BC Andorra que no vol renunciar a res. El cap de Govern, Toni Martí, va repartir ahir moltes encaixades de mans i somriures –master class– però en l'ambient segueix la necessitat d'un suport econòmic adequat. Mentre es negocia tot, l'equip va demostrar novament que és d'altre nivell –d'Or– i va derrotar el Gandia Bàsquet amb el treball habitual: 87-66.

Amb actes com el d'ahir, el River Andorra sap que aconsegueix ‘fer país', que uneix i que crea un sentiment d'amor a uns colors i una entitat. És el que desitja el president Gorka Aixàs, amb un treball les últimes setmanes de declaracions que intenten implicar tota la societat andorrana. És una feina de formiga treballadora, i espera obtenir resultats.

La presentació de l'equip va ser el primer senyal de la festa i una primera integració. Un a un, els herois de l'ascens a las Rozas van gaudir de la comunió amb l'afició que no van poder assaborir llavors. Tot era ambient d'alegria, i amb una pancarta de Gràcies afició! l'entitat va agrair tot el suport que ha rebut no només durant aquesta temporada, sinó especialment durant uns últims anys en què el River ha estat sempre lluitant per arribar on és ara.

Fins i tot Joan Peñarroya, sempre molt seriós abans, durant i després dels partits, ahir somreia, amb la feina feta i amb el regust de ser a un lloc on creu veritablement que es treballa per seguir creixent. Aquest és el seu objectiu, i és el que el club vol donar-li. Sense una cosa, no hi haurà l'altra.

El matx va arrencar amb igualtat, Peñarroya a la banda de braços creuats. De mica en mica el River va anar imposant la seva força, i amb Marín i Farfán a la pista per rebre també l'estima andorrana, es va posar per davant. El primer quart va acabar 20-15 amb la sensació que al Gandia, cuer ahir i avui, li podia caure un bon sac.

No va ser així, però, fins el tercer quart, perquè en el segon parcial les distàncies es van mantenir (34-30). Peñarroya va haver de demanar intensitat per moments, i algun temps mort amb males cares, però el rumb semblava el correcte. El descans va tornar les coses al seu lloc.

EL PÚBLIC, EN PEU / Xavi Mujal va sortir a escena per aclamar els herois del 92, que un a un van anar sortint amb tot el públic posat en peu. Carles Farfán, Margall, Bermudo i Smith es van dur les ovacions més sonades, però totes es van fer una per tornar-li a Jordi Clua l'estima per aquest club i tota la feina de trenta anys. Amb un mosaic i tots els jugadors actuals i d'abans units al centre de la pista, el club va acabar amb els actes de festa, i amb la paciència d'un Gandia que ahir no era més que un convidat de pedra a una alegria aliena.

El partit va tornar a arrencar com si fos la base del pastís, i per posar el dolç l'equip va delectar amb esmaixades de Maresch i després de Wright, i l'avantatge va pujar fins els 20 punts, 62-42, amb dos triples de Farfán inclosos. El matx estava tancat, Jimix feia passades de showtime i Wright insistia en penjar-se de la cistella, mentre el Gandia feia el que podia, que era poc. La festa del River va continuar fins la matinada, amb sopar i discoteca. Perquè un ascens no es veu tots els dies. Ni 1.500 persones al pavelló de Govern: resposta de LEB Or. Missatge clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.