• Cinc professors dotats amb beques Fulbright, que en un curs ja dominen el català, alaben el Principat

Noto, Shubert, Ryan Currey i Helderop, en aquest ordre, expliquen les seves vivències aquest curs a Andorra, a l'escola d'Encamp. Foto: ÀLEX LARA

Hi ha gent que porta tota una vida a Andorra, i malgrat els anys, no aconsegueixen llençar-se amb el català. Però no és el cas d'aquests cinc professors de conversa anglesa, nascuts als Estats Units i que, gràcies a una beca Fulbright, treballen a Andorra des del passat mes de setembre. Han fet un viatge llarg i fa mesos que no toquen terres nordamericanes, però asseguren que Andorra els ha acollit meravellosament, motiu pel qual s'han integrat al 100% a la cultura, llengua i maneres de treballar d'aquí. Poc coneixien del país abans de venir, però alguns d'ells fins i tot volen quedar-s'hi una anys més.

EL PERIÒDIC va reunir a la biblioteca de l'EASE d'Encamp als cinc becats Fulbright d'aquest curs, Kristen Noto (de Baltimore), Catherine Shubert (Michigan), Brenda Ryan (Michigan), Anna Currey (San Francisco) i Eddie Helderop (Michigan). Són professors de l'Escola Andorrana de Batxillerat, de l'escola de Santa Coloma, de la d'Encamp, de la d'Ordino i del Centre de Formació Professional d'Aixovall. Tots cinc parlen un català fluid –amb només petits matisos de castellà i d'anglès–, un català que han après en poc mes de vuit mesos en el cas de Helderop, Shubert i Noto. En el cas de Ryan, el xapurrejava ja que els seus sogres vivien a Mallorca, mentre que Currey va estudiar un any a Barcelona i el va aprendre allà.

D'Andorra destaquen, per sobre de tot, les seves muntanyes, «altes i molt properes», va manifestar Currey. «El primer que em va sorprendre a l'arribar és la naturalesa, impressionant. Visc entre dues grans ciutats, Washington i Baltimore, i evidentment allà no tinc muntanyes», va exposar Noto. I el que menys, «el McDonald's que em vaig trobar només arribar a l'estació d'autobusos», va lamentar Ryan, «¡i a sobre n'hi ha tres a tot Andorra!, és una pena». A Ryan li havien dit que aquí només hi trobaria shopping, però «he descobert que no només és això, i ara m'agrada molt».

Però, ¿què coneixien del país aquests professors abans de venir al Principat? Poca cosa. Noto va sentir per primera vegada el nom d'Andorra a les classes de francès i de castellà, on també s'estudiava geografia. Un cas similar al de Ryan, que parlava d'Andorra als seus alumnes de francès dels Estats Units. Per a Currey, Andorra era un petit país europeu estil Liechtenstein i Mònaco, i Helderop ni tant sols n'havia sentit a parlar. Ell era un professor d'anglès a Corea del Sud, va decidir canviar i el destí el va portar al petit país dels Pirineus.

Integrats al país / Però ara ja coneixen Andorra. I molt. No només donen classes a l'escola, també fan classes particulars, estudien català dos dies a la setmana, i fins i tot fan activitats com cantar als International Singers –la Ryan–, són professores de gimnàstica artística a la capital –Currey– o fan classes d'art a la Llacuna –Shubert–. Paral·lelament, fan molta, molta vida social, i aquest és un dels aspectes que més els ha sorprès d'Andorra. Tal i com va opinar Shubert, «m'agrada molt el costum de fer un cafè, de convidar a les altres persones. Destaco la vida social de fora de la feina. La relació entre companys de treball és molt més forta que als EUA». Una opinió similar a la de Noto, que assegura que als Estats Units, la vida entre setmana és «anar a la feina, treballar i tornar a casa, aquí es fa més vida social».

Una vida social que és possible gràcies als moments distesos que hi ha dins la jornada de treball. Com l'hora del pati, va destacar Ryan, «si als EUA hi hagués una pausa similar a la d'aquí, amb tots els professors descansant al mateix moment, mai es posarien a parlar de coses de fora de feina mentre fan un cafè, tots seguirien treballant». O el dinar. «M'agrada la idea de tenir una hora o més per dinar, allà es menja només un plat, i tot va molt ràpid», va explicar Currey.

Seguint amb les diferències culturals entre els dos països, Currey va destacar el sentiment patriòtic que tenen els andorrans. «Nosaltres tenim orgull de país, patriotisme, però no en tenim de la nostra llengua, de la nostra cultura. Aquí tothom està orgullós de les seves arrels». Vaja, que en aquests aspectes ens envegen.

Professors pel nom, mai als eua / Ja parlant íntegrament de l'educació, tots cinc asseguren que de nens indisciplinats i poc respectuosos amb el professor n'hi ha, tant a Andorra com als EUA. En això sí que no hi ha diferència. Sí que n'hi ha amb el tractament que es dóna al professor. Els sorprèn que aquí els alumnes li diguin pel nom. Allà seria impensable. Senyor o senyora, més el cognom.

Per a més informació consulti l'edició en paper.