Una de les feines més feixugues per a un periodista és saber ordenar els diferents temps en què les coses passen i sobretot estar atent al seu instant precís. És difícil manar sobre l'instant. Puc assegurar que no s'aconsegueix ni tan sols buscant un pacte amb el diable. A hores d'ara penso que és bo que sigui així, perquè improvisar sobre el terreny mai és prudent i poques vegades és positiu. La nostra civilització té dues característiques que li són comunes.

La primera és el desperdici. La segona, la pressa. Mai havíem produït tant desperdici, físicament i també intel.lectualment. Es diria que vivim fabricant coses de gastar i tirar. Les ciutats s'han transformat en el suburbis del bosc i aquests paratges han desaparegut, víctimes d'un progrés mal entès. Tot dura molt poc temps: idees, filosofia, política, humanisme... Tot acaba a les escombraries, que són de molts tipus. ¿Cal descansar?

¿Descansar per a què? No sempre es té la resposta adequada i en canvi, es necessita. Estic convençut que estar-se quiet no vol dir, necessàriament, que no es faci res. Però ens ho sembla. En realitat són en els moments per a la pausa quan més coses es fan, o almenys més idees ens arriben. Partint d'aquesta premissa, podria dir que la finalitat de l'acció no és altra cosa que la contemplació posterior, encara que no sapiguem triar el què i el perquè.

Tot un embolic que ens fem nosaltres mateixos en un desig absurd de canviar les coses que no necessiten de cap variació, perquè són autèntiques. Perdre la noció del temps és donar esquena a la pròpia evolució vital. El que defineix la nostra època és el canvi en la noció del temps i especialment no saber ni assimilar, ni administrar aquest fet. Per això ens arriben moltes informacions i poques notícies importants.

La presses porten a la cultura del desperdici i aquest fet, a la manca de conceptes clars i idees clarament definitòries de futur. Tot ho volem trobar a internet i moltes coses només s'aconsegueixen en la universitat o en les places públiques escoltant la gent assenyada que, per ser-ho, no tenen gens de pressa. La lliçó és fàcil d'aprendre. La dificultat rau en aplicar-ho.

Periodista. [email protected]