• La tecnologia permet la pràctica de l'esquí a persones amb discapacitat, i en molts casos els lesionats medul·lars poden moure's sols per les pistes

Bacaloni dóna instruccions a una usuària i en primer terme, una cadira monoesquí. A la dreta a dalt, Bacaloni mostra dos models de cadira Foto: TONY LARA

«Per canviar la vida de les persones, sempre es pot fer més», diu Martín Bacaloni, monitor d'esquí especialitzat en l'atenció de persones amb discapacitat. És evident, i així ho confirmen les persones afectades, que l'esport hi fa, i molt. Canvia en positiu la vida dels discapacitats. L'esquí en particular no és una excepció, i les constants evolucions d'aquesta pràctica esportiva faciliten dia a dia l'accés a la muntanya i a l'esport a tothom. Avui en dia existeix la tecnologia perquè ningú no pugui estar a la muntanya i gaudir-la. «He tingut un alumne amb una quadriplegia [paràlisi que afecta les quatre extremitats], amb una lesió a la C5, que l'únic que podia fer era riure», explica Bacaloni per exemplificar que tothom pot esquiar. Com a mínim, tothom pot gaudir de la neu i la muntanya.

Centrant-nos en els casos de mobilitat reduïda, i més concretament en les lesions medul·lars, hi ha cadires especials per a tetraplègics amb les quals aquestes persones que encara tenen alguna mobilitat als braços poden esquiar amb la independència que els permeti la lesió.

Però això és per a casos més aviat especials. Hi ha d'altres cadires per a lesions més baixes, i que els qui les pateixen tenen més mobilitat. N'hi ha de diferents tipus, que es poden classificar en dos grans famílies: les biesquí i les monoesquí. A més, n'hi ha de diferents mides. Aquí «la idea és que el cos formi part de la cadira, igual que el peu fa a la bota», estableix el paral·lelisme el monitor, per així transmetre millor les ordres. Les primeres –que tenen dos esquís– estan indicades per a lesions relativament altes, a nivell de dorsals, encara que n'hi ha, segons la condició física de l'esportista, que poden fer servir les segones. Les monoesquí –amb un sol esquí– permeten un esquí independent amb lesions lumbars. «La cadira està preparada per a què puguin moure's sols», assegura Bacaloni, encara que «normalment algú els acompanya». Fins i tot de biesquí n'hi ha models que permeten «cert grau d'independència».

¿I quan es pot arribar a aquesta independència? Doncs «depèn de la condició física i de la lesió». Així, una persona que pateixi una lesió lumbar –a la part baixa de l'esquena–, que hagi tingut una bona recuperació, que de sempre ha fet esport i en continua fent, que es desenvolupa amb independència amb la seva cadira, que condueix, etcètera, amb sis o vuit hores de classe «pot fer qualsevol pista blava», afirma el monitor.

No és qüestió, però, de fer-les de cop, les hores. No hi ha un màxim d'hores seguides per reservar material i monitor, «però l'excés mai és bo». Per això les classes s'acostumen a allargar entre una i tres hores, altra vegada també en funció de la condició física i de la lesió. Per això, i pel fet que el material que es disposa a les estacions és limitat, és bo reservar prèviament les classes, posar-se en contacte amb l'escola a la que es vol anar, perquè així aquesta ja coneix la discapacitat que es pateix, pot adaptar el material –sigui la cadira o altre– i preparar la classe en funció de les necessitats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.