Escaladora Tudel ha lluitat per acabar el Giro, després de retirar-se l'any passat per una caiguda. Foto: ORIOL LLAURADÓ

Va acabar 58a al Giro d'Itàlia passat. La dada important és haver finalitzat la cursa per etapes més dura del món que es fa actualment dins del circuit professional femení. Ariadna Tudel (Bizkaia Durango) supera una altra frontera: ja és on només unes quantes poden dir que han arribat.

--¿Quina sensació li deixa acabar el Giro?

--Increïble. La veritat és que quan hi vaig anar tampoc no em plantejava que eren tants dies, però mentre se succeïen t'adonaves que no passen tan ràpid. Cada dia és més dur, costa més aixecar-se, cada dia més quilòmetres, i intentes reservar-te, però és impossible reservar res. No estic contenta, estic supercontenta, perquè sobretot els dos últims dies estava morta.

--Sorprèn una mica analitzar les classificacions i veure que hi ha una trentena de corredores que estan a un altre nivell de la resta, les quals tampoc no són coixes.

--Bé, sobretot el dia dels 25 minuts que ens van treure, que era el primer dia de debò de muntanya. La sortida era en pujada i van sortir a tope: increïble, i clar, tu surts a ritme i et quedes amb la grupeta, que són totes excepte les 25 primeres. I quan arribes a meta i veus que t'han tret 25 minuts penses "¿com pot ser?, si nosaltres no hem anat xafant ous, ni molt menys".

--¿Es pot parlar d'ajudes externes?

--No puc certificar res de ningú, només puc certificar de mi, però està clar que el cos humà a mesura que passen els dies, quatre hores al dia de cursa, pulsacions molt altes, és evident que el cansament s'ha de notar d'alguna manera, ¿no? Jo l'he notat i cada dia que passava anava pitjor; i en canvi, a la sortida cada dia se sortia més ràpid, i això em sorprèn, simplement.

--¿Quin va ser el dia més dur?

--El dia de l'Stelvio, no per l'Stelvio en sí, sinó perquè vaig passar molt mala nit, vaig patir molt per problemes als queixals, i es va sortir també molt ràpid a un circuit. Em vaig quedar tirada i al primer port vaig patir el que no està escrit. Llavors em vaig quedar amb la grupeta i em vaig trobar millor començant l'Stelvio. I allà em va anar molt bé, perquè anava l'última i vaig acabar la cinquanta, més o menys. I quan pitjor sensacions tenia, l'últim dia, diumenge, que eren tres voltes al circuit de Monza i després uns 90 km a la car- retera, estava plorant a la sortida. T'ho juro. No volia sortir. Pensava que anava a l'escorxador, però això sí, després a la cursa ja era pensar que eren 120 km i a casa.

--Després de la lesió d'Anna Sanchis, en teoria l'estrella del Bizkaia, vostè anava al Giro de cap de files. ¿Ha respost a les expectatives?

--Hi va haver tres incorporacions noves, la d'una eslovena, una australiana i una mexicana. La mexicana va caure el primer dia i tot va acabar per ella, l'australiana era esprintadora i va anar molt bé en un parell d'esprints. L'eslovena, una noia realment molt forta, una sub-23 campiona d'Eslovènia, va fer entre les 25 primeres. Va sorprendre fins i tot la gent de l'equip. Amb mi estan molt contents. Som el millor equip espanyol que hi ha en aquest moments, però en l'àmbit mundial ens falten moltes coses, perquè és molt difícil trobar patrocinadors per millorar, ja que la cosa està com està. Però ells ja ho veuen, que tant jo, com totes, fins i tot la que va quedar l'última de l'equip, sortíem a cada etapa a deixar-nos-hi la pell. Tenim un equip molt maco i ens hem entès molt bé: això és el més important.

--¿Continuarà corrent?

--Sí, segur.

--¿Des de l'equip l'hi han proposat que continuï?

--Sí, evidentment. Ara, a final d'agost, tenim el Trophée d'Or, on ja vaig anar l'any passat, que ara suposo que amb més experiència m'anirà millor. Després tinc una Copa del Món a França, i en principi si vaig als mundials, que espero que sí, doncs acabar-ho, després del de l'any passat, encara que hauré de buscar curses abans per mantenir la forma, com el Giro de la Toscana, molt maco, que em servirà de cara al Mundial que serà dues setmanes més tard.

--En la crono, ¿esperava més?

--La meva cabra es va quedar al País Basc, perquè faltaven unes peces. Total, que vaig córrer amb una bici modificada, amb una lenticular i un acoplament, que al mig quilòmetre es va torçar, i la lenticular em tocava el quadre. Vaig anar a 185 pulsacions sempre però fa molta ràbia perquè t'adones que estàs gastant, però que no avances. Llavors canviar la bici hagués estat una tonteria, perquè si ja vaig perdre minuts, més n'hagués perdut.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.