Tot terreny Campamà, la setmana passada a la galeria Art Camp. Foto: ORIOL LLAURADÓ

Artista conceptual amb tendències líriques, com ha deixat clar en les seves fascinants sèries d'atrapasomnis; galerista valent i intuïtiu que acaba d'estrenar les molt prometedores màquines d'art-vending; i ara també comissari d'Art Camp, la insòlita acampada artística que avui mateix comença a Ordino, amb presència d'una quarantena de creadors. Tot això és Faust Campamà, una au tant rara en el panorama artístic nacional que, si no existís, s'hauria d'inventar.

--L'Art Camp sembla una mena de comuna artística que predica el diàleg intercultural, la pau, la solidaritat... Molt anys 60, ¿no?

--Cal que siguem idealistes. L'art sempre ha aportat precisament això: una mentalitat oberta, un llenguatge universal que parteix del particular, de la tradició artística, musical i literària de cada país. Hi cap de tot: per exemple, un tallista africà que ve d'una família que porta cinc o sis generacions dedicant-se a aquest ofici. Això trascendeix l'art. Ens posa en contacte amb les nostres arrels ancestrals. I al costat seu, un artista conceptual. Fantàstic, ¿no?

--Burkina Fasso, Cambotja, Cap Verd, Indonèsia, Moçambic, Seychelles... ¿Què podem esperar de països que són, per a la mentalitat europea, artísticament marcians?

--Ens trobarem sorpreses majúscules. Per començar, hi ha tradicions artístiques nacionals que han primat la temàtica tribal; d'altres, la religiosa. Ho podem trobar més o menys folklòric, però és sens dubte un reflex de la respectiva tradició. A més, aquí vénen artistes que poden ser uns desconeguts a Occident, però que són autèntiques figures al seu país. Era el cas, fa dos anys, d'Scolastique Kapinga, muralista congolesa de primeríssima fila que ha cultivat l'art tribal. Els comitès nacionals de la Unesco s'encarreguen de filtrar els artistes que vénen i són els primers interessats a donar una bona imatge.

--¿Què li reporta a Andorra exercir d'amfitriona de l'Art Camp?

--Des de la convivència durant deu dies amb artistes de tot el món que converteixen Ordino en un taller a l'aire lliure, fins a un atractiu turístic amb què captar visitants. A més, cada artista deixa un llegat de tres obres, una de les quals ingressa en la col.lecció del Comú. Per acabar, els creadors es convertiran quan tornin al seu país en ambaixadors d'Ordino i d'Andorra. Ens situaran així al mapa mental i artístic de comunitats que de vegades no han ni sentit a parlar de nosaltres.

--Canvi de tema: amb prou feines sobreviuen tres galeries comercials al país. ¿De mal en pitjor?

--El món de les exposicions té dos vessants: les grans propostes que només es poden permetre les institucions públiques, i el circuit comercial, a càrrec de les galeries. És clar que l'objectiu és vendre: tant l'artista com el galerista bé han de viure. Però les galeries complim també una funció insubstituïble: donar a conèixer els nostres creadors. I hi ha una cosa que encara no s'acaba d'entendre: en una galeria s'hi pot entrar sense necessitat de comprar. Entrin, que no mosseguem.

--¿Parla el Campamà galerista o l'artista conceptual?

--En certa ocasió algú em va dir, com un retret, que jo no era galerista. Afortunadament, vaig pensar. Una galeria no pot funcionar només amb criteris estrictament comptables. També ha de donar oportunitats, generar un caliu. Quan a un artista li proposes de fer una exposició li estàs posant una injecció de vitamines, d'il.lusió. Especialment en aquest país, on és tan difícil exposar i costa tant obrir portes.

--Els artistes professionals es poden comptar a Andorra amb els dits de les mans ¿És sensat anar a Venècia en aquestes condicions?

--És un senyal de normalitat. ¿Per què no? Som un país petit, però un artista es fa sol i el ratifiquen els crítics, les galeries i el públic que compra la seva obra. Andorra pot tenir grans artistes. És clar que un dels requisits bàsics ha de ser la professionalització, aquest és el repte pendent. Per això fa anys que batallo perquè la gent compri obra d'artistes andorrans: perquè l'artista no hagi de dedicar la major part de la jornada a una altra feina. Un artista de cap de setmana no evoluciona al ritme que ho fa un professional.

--Si el mercat no respon, ¿ha de ser el Govern qui adquireixi obra?

--L'artista només té una manera de sobreviure: venent la seva obra. I per això hi ha d'haver gent que la compri. Ara bé, l'artista subvencionat perd llibertat, i el que necessita l'artista és, precisament, llibertat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.