• La banda torna dissabte als escenaris amb el repertori de clàssics dels 70 i 80

Foto: EL PERIÒDIC

Han passat deu anys des de l'última vegada que Edu Cabrera, Toni Mestre, Juli Barrero, Robert Pujol i David Gorgues van pujar a un escenari com a High Voltage. Tan de temps i tantes coses han volat des de llavors, que ni el Rocky es diu ja Rocky. Avui, ja ho saben, respon al nom de Sagardotegi Herri. Així, a la basca, què hi farem. En qualsevol cas, serà l'escenari del retorn de High Voltage. Un vist i no vist, queden avisats, perquè el quintet liderat per Barrero no té intenció de tornar a la (diguem-ne) carretera: es tracta d'un revival quasi per aclamació popular amb la molt saludable intenció de retre homenatge als vells temps i als clàssics eterns dels 70 i 80 amb què al tombant del mil·lenni es van fer un raconet al panorama musical del país. L'aventura va durar un lustre: més o menys, fins que la bola es va anar fent tan grossa que –recorda Barrero– tocava decidir: «O intentàvem l'incert salt cap a la professionalització, o frenàvem per dedicar-nos a altres coses». I van guanyar aquestes altres coses que –prou bé que ho sabia el gran Lennon– és exactament en el que consisteix la vida.

És clar que eren altres temps, amb un circuit de locals més o menys estable i on –especialment a la temporada d'hivern– les bandes locals podien somiar a anar fent la viu-viu. Això s'ha acabat. Fa temps que s'ha acabat. Avui la paradoxa és que resulta molt més senzill enregistrar un cedè –mirin si no els casos de Mordigans i Persefone, sense anar més lluny– que no pas lligar un directe al país. ¡Ep, a fora, sí! Persefone –tornem-hi– girarà l'estiu que ve per mitja Europa. Aquí, en canvi, ens hauríem de remuntar a l'últim Testarrock, dos anys enrere, per trobar-los damunt d'un escenari. En aquest racó de món, tocar en directe s'ha convertit en un fet absolutament paranormal. Barrero no pot ser més gràfic, a la vegada que lapidari: «El circuit andorrà del directe és un cadàver. Una autèntica llàstima, perquè hi ha gent molt bona. Però fora de quatre grans concerts l'any i algun festivalet d'estiu, no hi ha res més. Res de res.» Així que davant del mal temps, bona música: la que demà a nit desgranaran al Rocky –perdò, el Sagardotegi– amb una racció extra de galetes de regust clàssic, des de Jimy Hendrix fins a Black Sabbath, passant pels Rolling i Deep Purple. ¿Tot versions? Doncs sí: «Hi ha temes boníssims, així que no ens posarem nosaltres a intentar superar el que és insuperable». Queda dit.

Ja que en parlàvem una mica més amunt, aprofitem per consignar aquí la recent publicació del nou disc de Mordigans, El sabor de ua taza de té. Per cert, la banda firmarà pròximament contracte amb Maldito Records, segell de rock per on han desfilat O'funk'illo, Skalariak i Habeas Corpus. La banda de Santi Casas ensenya així la poteta al mercat professional espanyol, una fita després d'un decenni llarg a la carretera (i tres discos al sarró). Qui vulgui un tast del gènere viciosillocorrivo-core que han parit i patentat, que entri al Youtube i hi teclegi Mordigans + El sabor de una taza de te. ¡I a l'i-tunes! Millor sense llet, però amb sucre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.