El representant dels jubilats de la CASS, Lluís Samper, durant l'entrevista dijous passat. Foto: TONY LARA

Entusiasta en la defensa dels drets de la gent gran, Lluís Samper dedica tots els seus esforços a millorar les condicions dels pensionistes i a exigir els drets que necessita el seu col·lectiu. A més de ser pensionista, és una persona conscienciada amb aquesta part de la població «tant necessitada d'afecte».

– Avui en dia es parla força del futur de les pensions, ¿pensa la gent gran que aquest alarmisme és justificat en realitat?

–El que sí que es veritat és que hi ha un alarmisme. A mi em truquen, com a representant, i al president de la federació. La gent gran nota que hi passa alguna cosa.

– ¿Quina és la seva opinió? ¿Realment els comptes estan ofegats?

–Creiem que una mínima base hi és. Però seria més important estar atents i no alarmats. Perquè hi ha marge per solucionar el problema. Des d'augmentar les cotitzacions fins a establir una relació entre punt de compra i punt de venda més d'acord amb l'esperança de vida actual.

– ¿Quan pensen que es poden pujar les cotitzacions?

–Això és una qüestió tècnica, però tenim prou marge per fer-ho. Si a Espanya es cotitza per jubilació un 30% i aquí un 10%, creiem que no tenim que arribar al punt d'Espanya, però establir-nos entre ambdues xifres seria una actuació prudent. I més en crisi.

–¿Pensa que el Govern ha tirat massa de la màniga al capital de la seguretat social?

–Sí. El nostre president de la federació també ho pensa. Si ens remuntem a la història, veiem que la CASS ha finançat les infraestructures, després ho ha recuperat, però no és una rendibilitat adequada. És com quan es va comprar FEDA i els diners es van retornar a un interès molt baix. Quan la CASS finançava projectes obtenia un 5% d'interès, quan l'habitual era un 17%.

– Expliqui què va passar en els primers 40 anys de vida de la CASS amb les pensions no contributives que es van pagar com si ho fossin.

–La Llei de 1968 contemplava que les persones que cotitzaven poc els hi complementessin els punts que li faltaven, encara que no hi hagués cotitzat. Això va implicar un gran cost.

– ¿I es pot calcular aquest cost?

–Es pot calcular si hi ha la voluntat política de fer-ho. Segons les fonts que he consultat, va dels 255 milions d'euros fins als 400.

–¿Aquest cost era només per les pensions no contributives?

–Només per a les contributives. Ara, el Govern assumeix el pagament d'aquestes pensions no contributives, però mai ha dit d'assumir el que li ha tret a la seguretat social.

–¿Pensa que és possible fer-ho ara en procés retroactiu?

–Clar que es pot parlar d'això. Una altra cosa és que el Govern tingui els diners per retornar-ho. No ho tenen que fer en un termini curt. Però sí en un termini mig o llarg. Fins i tot, es veurà obligat a recuperar-los.

–¿I no podria ser que s'estigués donant alarmisme per defugir de pagaments com aquest?

–Normalment, aquestes estratègies responen al fet que es produeix alarmisme perquè, a l'hora de la retallada, la gent ho accepti de més bon grat. Fins i tot, alguns pensaran que es quedaran curts degut a aquesta alerta. I això em sembla que no és legítim. A més, la gent gran és molt vulnerable i s'alarmen amb molta facilitat.

–¿I s'estan fent bé les polítiques de reacció a la CASS?

–Jo crec que sí s'estan fent bé. S'han presentat mesures adequades, però el problema és si aquestes recomanacions les accepta el Consell General a l'hora de legislar.

–Parlant del passat, ¿no pot ser que ara s'actuï en conseqüència després d'una època d'alegria a l'hora de repartir i gastar diners?

–Jo no ho diria així. La seguretat social és molt jove a Andorra, i durant els primers anys es va decidir que, a aquelles persones amb pocs punts, es regalessin els que no tenien.

–¿I això no va originar que molta gent que no necessitava aquests diners els acabassin rebent, mentre altra gent necessitada es quedava sense ells?

–La llei no determinava que es mirés si es tenien recursos o no. Ara sí que es fa. Les pensions no contributives es donen exclusivament a les persones que no tenen recursos.

–¿S'haurien d'estudiar els casos del passat?

–El que sempre ocorre és que amb caràcter retroactiu no es pot fer això. Les lleis són uns drets adquirits i consolidats. Aquestes persones tindran la seva pensió fins que es morin. Però no cal que mirem tant enrera. Hem de procurar més de fer les coses bé ara. El passat ens ha de servir de regle per no cometre les mateixes obligacions. A més, ara les finances obliguen a prendre les mesures necessàries.

–Vostè ens recordava que la gent gran és molt vulnerable, ¿què els hi pot recomanar, des de la seva federació?

–A iniciativa d'en Ramon Samarra, que va fer molt per la gent gran fins que va morir, es va proposar fa anys tenir un servei d'assessorament per a la gent gran. En aquell moment, la idea era bona, però no va ser possible implantar-la. Ara fa un any i mig, les federacions que vetllen per la gent gran ens hem arreplegat per ajudar-los dimecres i dijous.

Resolem consultes relacionades amb qualsevol institució. I si no en tenim la solució, nosaltres ens encarreguem de buscar aquesta informació. És un servei gratuït al que vénen unes quatre persones diàries, i que és una tasca necessària. Ells han de saber on demanar els seus documents i els assessorem, o preparar els papers.

–A més d'aquestes vulnerabilitats, després està l'assumpte de buscar residència. ¿Què és el que es pot millorar dels dos centres sociosanitaris del país?

–S'ha d'apostar per unes polítiques d'atenció domiciliària. Tant que es pugui, és millor que la gent romangui a casa. I amb uns preus molt diferents, i amb funció dels recursos aquella persona pagui. Que no és el que està passant ara mateix. També succeeix que aquesta atenció domiciliària és competència dels comuns, i per això apareixen duplicitats i mancances, segons el servei que es tracti a la parròquia corresponent. I entenem que els preus són massa alts, i en determinats casos haurien de ser pagats pel Govern i no per la CASS.

–¿Per què considera que aquests preus encara són tant alts?

–Perquà aquí a Andorra tot és molt car, els preus sanitaris són més alts que a Espanya i França. No es va fer la correcció necessària quan es va canviar el diferencial de preus amb Espanya. Érem un mercat de demanda, ens convertiren en un d'oferta. I això no s'arreglat.

Ara els preus són els mateixos que a Espanya, però no es van canviar els preus dels lloguers o dels serveis sanitaris. No es va fer, i tampoc es va fer la correcció a la seguretat social dels increments dels preus dels medicaments d'un 15% cada any. És cert que les correccions són tardanes i el que es queda en el passat s'oblida.

–¿I què és el que més li agrada de la seva tasca?

–La gent gran m'ha sorprès. Tenen molta necessitat d'afecte. Els fills estan molt lluny, i la societat té que anar-hi canviant i prendre consciència d'aquest fet. Són gent que viuen amb molta necessitat d'afecte. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.