L'autora Gasch, historiadora i col.laboradora de EL PERIÒDIC. Foto: EL PERIÒDIC

Hi ha un Pirineu fabulós, habitat per encantades i menairons, per gegants i folles, per bruixes, dimoniets i espavilats. Aquest és el món que la historiadora Sol Gasch (Travesseres, 1942) ha rescatat a Contes del Pirineu català (Farell), 29 relats il.lustrats per Begonya Molins. Gasch, col.laboradora d'EL PERIÒDIC, hi continua la feina d'arqueologia literària iniciada anys enrere a Contes de Cerdanya. I atenció, que en guarda un grapat més a la cartera. Continuarà.

--Per començar: ¿ens n'explica un d'espavilats?

--A veure què els sembla L'escloper de Meranges, recollit precisament per Manel Anglada. Diu que un senyor de Puigcerdà li va encarregar trenta esclops a l'escloper del títol. Al cap d'uns dies s'ho va repensar i només en volia quinze. A l'hora de la veritat, l'escloper li va portar els quinze esclops... però tots del mateix peu. ¿Llest, oi?

--¿Què fa tota una senyora historiadora explicant contes d'encantades i dimoniets?

--De petita vaig ser una nena molt feliç, potser perquè em van explicar molts contes; de gran en vaig llegir molts més, i ara els recullo perquè no es perdin. Penso que la feina de preservació de la literatura popular del Pirineu --un patrimoni intangible, però molt present encara-- té molt a veure amb la feina de l'historiador.

--¿Tots els que explica els ha sentit vostè de viva veu?

--Tots, no. Els de Contes de Cerdanya ens els havien explicat de petits a casa, a ca l'Andreu de Travesseres. Aquest Contes del Pirineu català abraça tota la serralada: alguns me'ls han explicat a la Cerdanya i al Baridà; d'altres a l'Alt Urgell i al Pallars; també n'hi ha de l'Arièja i del Vallespir. I finalment n'hi ha d'extrets dels repertoris d'Amades i Verdaguer, així com de Manuel Anglada i Rosalia Pantebre, per citar dos autors vinculats a Andorra.

--¿Que ens explicaria un conte d'encantades?

--M'agrada especialment La dona d'aigua i el fargaire. Les dones d'aigua són aquests noies precioses, d'ulls verds i llargues cabelleres rosses, que viuen als fons dels llacs i rius. Diuen que qui s'hi casa fa una gran sort. A un jove fargaire enamorat d'una dona d'aigua li van explicar el que li havia passat al Tonet del Molí. Es veu que aquest Tonet s'havia casat amb una dona d'aigua... que li havia posat una sola condició: 'Seràs l'amo de tot el meu palau, però no entris mai en aquesta habitació'.

--I el Tonet no va creure i va entrar a l'habitació prohibida...

--Efectivament. I ho va perdre tot: l'endemà es va llevar al seu vell molí, sense dona ni res. Quan li expliquen aquesta història, el jove fargaire decideix no casar-se amb la dona d'aigua que estimava. Ni amb ella ni amb cap altra, perquè no pot oblidar la seva encantada. Vet aquí per què hi ha tants concos a les nostres muntanyes.

--¿Quan es deixen d'explicar contes a les cases del Pirineu?

--Quan apareix la televisió, que trastoca les formes tradicionals de socialització. Abans de la tele, als pobles del Pirineu hi havia molt poques diversions. Una manera de passar l'estona era el que se'n deia anar a passar vetllada. No sols s'explicaven contes: també històries, anècdotes, aventures de joventut... Una tradició oral que les noves tecnologies han liquidat. Ara els contes s'han refugiat a les escoles i biblioteques, i em sembla molt bé perquè aquesta literatura és un bé especialment fràgil.

--Els contes són per naturalesa orals. ¿Perden part de la seva gràcia, quan es llegeixen?

--Per ser maco un conte ha de ser escoltat. Aquesta és la veritat. Si els escrivim és perquè no es perdin.

--Ara toca un d'encanteris.

--Els menairons. Ja saben, aquests follets que viuen en un canut i sempre disposats a complir les ordres de l'amo... amb la particularitat que si surten del canut i l'amo no els mana res, el maten sense manies. En aquesta història, un pagès de Noves de Segre --el més ric, perquè els menairons li feien tota la feina-- se'n va a la Seu a veure la filla. Amb la mala fortuna que es descuida el canut i envia el mosso a buscar-lo. Amb l'encàrrec, sobretot, que no l'obrís per res del món, per tal que no descobrís el secret que s'hi amagava dins.

--I va i l'obre.

--És clar. I els menairons surten del canut, esverats: 'Amo, ¿què maneu?' No sabia que estava en perill de mort. Va tenir sort que una nena que vigilava els porcs a la vora li va dir: "Mana'ls feina". Així que el mosso els va fer moure els rocs d'uns prats cap a les valls d'Aguilar, que encara avui se'n diu la tartera dels menairons. La qüestió és que, quan l'amo va tornar, va veure tots aquells rocs i va saber que el mosso l'havia desobeït i havia obert el canut. I el va despatxar.

--¿Per què encantades i menairons li han agafat tan de gust al nostre racó de Pirineu?

--Perquè la muntanya --les coves, els rius, els llacs, els clots-- és un lloc tel.lúric on des de sempre que hi resideixen un conjunt de forces ocultes. Conten també la història de la padrina que la nit de Sant Joan, quan les encantades surten a fer bugada, els roba un dels seus llençols de seda, perquè diuen que porta bona sort. Ella el guarda al cap de casa i un dia que es declara un incendi al poble l'única casa que no crema és la seva. Gràcies al llençol, és clar. Es titula El secret de la padrina.

--¿Quins són els grans temes dels contes populars?

--La gràcia dels contes és que són a la vegada particulars i universals, històries que es repeteixen de manera essencialment idèntica a tot arreu però que s'adapten a les peculiaritats geogràfiques de cada poble. I tots es poden resumir en una gran ensenyança: el bé que triomfa sobre el mal, sempre en un context fabulós habitat per éssers extraordinaris i fantàstics.

--També n'hi ha de dimonis. ¡Que fascinant!

--A veure aquest altre: diuen que Sant Martí i el dimoni van fer un dia un pacte per plantar trumfes El juliol van pujar al pic de Puigpedrosa per contemplar tota la plana de la Cerdanya plena de trumfes. Un goig. I diu Sant Martí: 'Ara ens ho podríem partir'. Sant Martí, educat, el va deixar triar, i el dimoni va escollir la trumfera... de la ter- ra en amunt. El setembre va tornar amb un batalló de dimoniets, van tallar les trumferes i se les van endur a l'infern. I a passar gana, mentre que gràcies a Sant Martí, tothom a la Cerdanya va menjar trumfes aquell hivern.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.