• La muntanya és dura i tradicionalment era en mans dels homes, però s'ha anat veient que la presència femenina hi és «necessària», sobretot en feines com la de pister, on són cada cop més nombroses

Fernández i Griera, de l'equip de pisters de Grandvalira Soldeu-El Tarter, al seu lloc de permanència Foto: GRANDVALIRA

Les feines a la muntanya són dures. Tradicionalment han estat en mans d'homes, però cada vegada són més les dones que hi treballen. Doncs hi són «necessàries» i «fins i tot són millors», com passa en els equips de pisters, tal i com reconeix l'adjunt al cap de pisters de Soldeu-El Tarter de Grandvalira, Norberto López, àlies Beto. Aquí, van començar sent una dona en un equip de 15 persones, i aquesta temporada ja eren quatre de 26.

Beto assegura que «eren les pròpies noies les que no se sentien segures per fer aquest treball», doncs la de pister sempre s'ha tingut per un «treball dur», però amb el temps «t'adones que la feina la pot fer tothom», i també les dones se n'han adonat. De fet, Bibiana Griera enten que «des de fora» es pugui veure la seva feina com per homes, i tot i que es consideren «un més de l'equip» –frase que repeteix tant ella com la seva companya Lara Fernández, així com els seus superiors–, en alguna ocasió un ferit li ha qüestionat la seva capacitat per poder-lo baixar fins al centre mèdic de l'estació.

És pel «mite de la força», explica Fernández, «però es fa entre dos i tots estem capacitats per fer aquesta feina». I «si es necessita ajuda, es demana», complementa Griera. A més, «en un equip hi ha d'haver de tot, i tots hem d'aportar en allò que estem més capacitats», afegeix encara la primera. És per això, també, que el segon comandament de l'equip de pisters de Soldeu-El Tarter considera que les dones «són necessàries». «Aporten un punt d'equilibri», reconeix Manel Vidal, el cap d'aquest equip. I també «sensibilitat». Fins i tot hi ha ocasions en què es requereix la presència d'una dona, sobretot quan el ferit és un nen o una dona, explica Vidal. Tenen «més mà esquerra» pel tracte amb criatures i el sexe femení, com explica Fernández. Així, si hi ha alguna cosa que poden fer millor, «hi van elles», sinó, tots estan formats i «és igual qui arribi primer», expliquen Beto i Vidal, «són un més de l'equip. No hi ha cap diferència».

Les dues noies també se senten «un més de l'equip» i reconeixen que els companys «ens tracten bé». També «s'ha de saber al què es va», diu Griera, i Fernández afegeix que amb els homes s'hi ha d'anar amb seguretat, sense «posar-te límits i inseguretats». «Si arribes toveta, l'has cagat», exposa la clau de l'èxit. «No he viscut cap tipus de discriminació aquí», assegura Fernández, que explica que en d'altres ocasions no ha estat així. En una altra estació els companys «em van donar molta canya» i «em posaven a prova a diferents nivells»: en qüestió de força, de control de maquinària com les motos de neu, etcètera.

Pel seu cantó, Griera opina que, de tota manera, a elles se'ls exigeix un major nivell d'esquí. «Com en tots els esports, la dona ha de demostrar més que és bona». Això passa entre els monitors d'esquí, diu. «La noia ha de demostrar que esquia millor per posar-se al seu [nois] nivell, sinó et miren per sobre l'espatlla», explica la que ara és pister. Però Beto creu que als cursos formatius «passa més aviat al contrari». Els cursos són els mateixos per tothom, igual que les proves, però amb les noies «hi ha més sensibilitat, perquè es necessita que hi hagi dones».

Malgrat això, no han escoltat cap comentari per part de dones en d'altres equips de l'estació en el sentit que pateixin discriminació.

Totes dues és la primera temporada que estan en aquest equip. Griera havia treballat de monitora d'esquí i és la primera temporada que fa de pister, «era una part de la muntanya que volia fer». Fernández però ja tenia experiència, tot i que no a Grandvalira. La seva formació com a infermera i la seva passió per la neu i l'esquí la van portar a ser pister.

Conviure amb ells

«A la muntanya hi ha molts homes», explica Griera, i «t'acostumes» a les seves converses, als seus temes, al seu vocabulari, i fins i tot a les seves actituds. «Tots els pisters som molt rústics», reconeix el cap de pisters de Soldeu-El Tarter. «Tot s'enganxa, però a ells no se'ls enganxa el nostre». Per Fernández, «has d'estar preparat», també per a això, «no pots lluitar-hi». Per això s'acaben sumant a les seves bromes.

El segon comandament de l'equip de pisters de Soldeu-El Tarter assegura que les seves noies «s'han adaptat molt bé». Beto reconeix que ells «a vegades» han hagut de «moderar el llenguatge», però són «elles les que s'adapten més a l'entorn». I «si una noia té molta sensibilitat en aquest aspecte, no estaria treballant aquí», va comentar, perquè elles marxarien. Però va afegir que de totes maneres «tot té un límit». «Tot passa pel bon rotllo», diu Vidal, que assegura que al seu equip tothom «parla de tu a tu».

Per a més informació consulti l'edició en paper.