El xarlista uruguaià va desfilar divendres pel Palau de Gel, a Canillo Foto: EL PERIÒDIC

Respon al molt improbable nom de Wellington Ángel Godoy, va néixer el 1942 a Montevideo i és un dels pares fundadors del monòleg hispà. Dels Buenafuente, Berto i companyia, que no per casualitat firmem amb ell l'espectacle que divendres va presentar al Palau de Gel i dintre del cartell del Teatre per Riure: Verás que todo es mentira. Godoy és un gat vell i il·lustrat, que passa sense manies dels grecs a Borges, i de Shakespeare a Vargas Llosa, i que ens dóna en la següent entrevista quatre consells per plantar cara amb un somriure i unes quantes cites a la mentida més gran, que és viure.

–Verás que todo es mentira porta nom de tango. Perdoni, però Sabina i jo ens pensàvem que els que mentien eren els boleros.

–Mentir, mentim tots. I els primers de tots, poetes i narradors. Quan va recollir el premi Nobel, Vargas Llosa va dissertar sobre la mentida. Els humoristes també. Cocteau ja ho deia: els actors som mentiders professionals. Quan pugem a un escenari ho fem per explicar mentides. Vaja, que l'art és mentida.

–Així que tot és mentida: ¡gràcies pels ànims!

–Yira, Yira és obra de Santos Discepolo, un dels més grans lletristes de la història del tango: «Verás que todo es mentira, verás que nada es amor, que al mundo nada le importa...» I ja ho deia Macbeth: «La vida no és més que un conte narrat per un idiota». Amic meu, em temo que així és. Però no confonguem la mentida amb l'engany.

–Que quedi clar: vostè fa apologia de la mentida, no de l'engany.

–Creu-me: el fotut no és que et menteixin, això ho fem tots, sinó que t'enganyin. Qui enganya vol treure profit de l'engany. És el que fan els polítics aquests que tenim la desgràcia de patir: el dia abans de les eleccions diuen que no pujaran els impostos, i és el primer que fan una vegada toquen poder. Això no és ni mentir; és enganyar vilment.

–El meu nebot té 14 anys i és un mentider compulsiu. ¿L'intento corregir o l'animo a perseverar?

–Deixa'l, home. És que per mentir cal molta imaginació. La veritat, en canvi la pot dir qualsevol idiota.

–Doncs quan dic una mentida, encara tinc remordiments.

–Deixa't aconsellar per Borges: «Dir sempre la veritat és signe de pedanteria».

–Així que prefereix una bona mentida que una mala veritat.

–Si he de patir, prefereixo, sí, una mentideta. A un gran amic meu fa uns dies li van detectar un càncer. I ell mateix em deia que preferiria que no li ho haguessin dit.

–Té nassos posar-li a un Godoy –com el funest ministre de Carles IV– el nom de Wellington, l'heroi de Watterloo.

–Me'l va posar el meu pare, que havia sigut capellà –se'n va sortir un dimecres i el dissabte següent guanyava un concurs de tango, imagina't. Doncs el meu pare tenia un amic músic que es deia Wellington, i la seva xicota, ballarina, Ángela. I quan vaig néixer em va posar els noms de Wellington Ángel. Més que de general anglès tinc nom d'hotel: ciutat on vas, ciutat on et trobes un hotel Wellington.

–Es reivindica com a xarlista. Cosí germà dels xarlatans.

–Ep, que són dues coses ben diferents. Quan jo era petit, a Montevideo va florir una extraordinàaria generació de monologuistes. Aleshores se'n deien xarlistes. M'agrada, aquest vocable, i em considero hereu dels xarlistes de la meva infància: Juan Verdaguer, Arturo García Núñez, Pepe Iglesias...

–Caricato tampoc no està malament.

–Però no és el mateix. Dintre de l'humor hi ha el que explica acudits: el contaxistes com Eugenio; el caricato o imitador, com José Mota; el còmic, com Juanito Navarro; el monologuista, com Buenafuente, i també el xarlista. Un servidor.

–Per anar acabant: improvisi per nosaltres tres microxarles. La primera, sobre l'amor.

–L'amor és meravellós. Ara bé, estar enamorat és un patiment atroç. I ho dic per experiència.

–Sobre el sexe.

–Quan em demanen com funciono, a la meva edat, sempre dic el mateix: el sexe als 70 anys és com intentar jugar al billar... amb una corda.

–I sobre la mort.

–Jo no li tinc por a la mort; li tinc por a morir-me. I m'agradaria morir-me com el meu tiet: ben adormit, tranquil i serè, i no cridant com uns energúmens, com feien els passatgers de l'autobús que conduïa el meu tiet.

Per a més informació consulti l'edició en paper.