Jorge Picó, a l'esquerra, i Sergi López, creadors i actors de 30/40 Livingstone, avui a la nit al Comunal de la capital Foto: EL PERIÒDIC

Torna Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965), una de les patums del cine europeu. Ho fa en la faceta escènica, aquesta nit al Comunal, amb 30/40 Livingstone i a quatre mans amb Jorge Picó, amb qui ja va compartir aquell experiment que va ser Non solum. Un muntatge estrenat el novembre al Temporada Alta de Girona i que la crítica ha triturat sense gaires contemplacions. El públic té l'última paraula.

–Picó defineix 30/40 Livingstone com «una comèdia d'humor, antropologia i tennis».

–És un espectacle molt més difícil d'explicar que no pas de veure. Quan ho intentem, tothom es queda amb els ulls oberts com plats: «Ja, però, ¿de què va?»

–Intentem-ho. Que sigui humorístic, ho entenem.

–És que l'humor ens surt a partir de la segona frase. No ho podem evitar.

–Ja. Però, ¿i això d'«antropològic»?

–En el sentit que tot el teatre és antropológic, perquè intenta respondre a les preguntes essencials: ¿què fem aquí, quin sentit té estimar, morir...? Existir, en una paraula. Fart de dur una vida telegrafiada, el meu personatge, Livingstone, ho deixa tot per buscar respostes: l'aventura més gran imaginable.

–I el tennis, ¿què hi pinta, aquí?

–En el fons ens importa un rave. L'hem pres com a metàfora de l'ordre, de la civilització. És un joc carregat de normes, algunes d'elles prou complexes. Com la societat actual.

–A més de banyes, Picó és mut. ¿Què li passa, en aquest noi?

–Forma part del joc que ens portem a l'escenari: jo no callo, com podeu comprovar, i ell no bada boca. ¿Fins on? ¿No serà capaç de revoltar-se? ¿Es deixarà pelar, al final? Perquè el meu personatge –que busca, sembla, la llibertat– acaba reproduint el model d'autoritat patern. ¡I poca broma, perquè el seu pare era jutge! El poder i l'opressió són altres dos temes de l'obra.

–Perdoni, però, sona un pèl espès. ¿Anirem al teatre a riure, o a pensar?

–A riure. En realitat no s'ha d'entendre, només veure-la: és un paio que s'en troba un altre que no diu res i que du banyes. S'ha de dir que originalment era més dura, més radical i més complicada, i que l'hem anat suavitzant. Es tracta de dos amics que es troben a l'escenari per passar-s'ho bé fent el pallasso.

–Tornem al tennis: què prefereix, ¿el tenista gamberro estil McEnroe o l'elegància soseta d'un Federer?

–Qui en sap de tennis és el Jorge, i és un fan confés de Federer per una qüestió de naturalitat, de bellesa. Però no ens enganyem: McEnroe és el rebel, el contestatari, el paio que es planta al mig de la pista i discutiex sense pèls a la llengua amb el jutge de cadira. Només podem estar de la seva part.

–¿I aquesta tendència a descamisar-se que gasta a 30/40 Livingstone? ¿Per lluir abdominals, potser?

–Exactament. És que no tenim vergonya. No s'ha d'oblidar que és un espectacle de creació, que moltes coses han anat sortint mentre assajàvem. Un dia em vaig treure la samarreta, el Jorge es va descollonar, jo no m'atrevia a repetir-ho, però vaig acabar cedint.

–El que podem certificar és que no ha anat al gimnàs per muscular.

–Això, no. Tenim el cos que tenim i amb ell hem d'anar fent. De fet, a mi em fa molta vergonya mostrar-me, però al mateix temps tenia sentit la imatge del paio que es treu la camisa com si tingués un tic.

–¿Quan el veurem d'una vegada en una obra de text, amb un director estil Sergi Belbel i en un escenari com el Nacional?

–La creació inclou l'escriptura, la posada en escena... I m'agrada molt. I és veritat que de vegades sí que tinc ganes de fer un Shakespeare. Però no amb un director normal, i no ho dic pel Belbel, que no ho és gaire, de normal. Així que ves a saber, potser no m'hi embarco mai, en una obra de text.

–Muntatges com aquests, ¿són capritxos que se'ls pot permetre vostè, perquè té una certa posició?

–Per mi actuar és un plaer, això per començar. Però primer de tot és la forma com em guanyo la vida. L'altre dia sentia que Michael Douglas li pagarà una indemnització de 45 milions d'euros a la seva exdona. No és ni remotament el meu cas. Tinc una hipoteca i em queden vuit anys per pagar-la.

–Doncs faci televisió,.

–És que m'agraden més el teatre i el cine. El privilegi que tinc és que puc escollir. I el risc, que si dic que no a tot, no tinc un duro. La televisió m'interessa menys.

–Els Oscar: ¡quina llàstima, que Pa negre no passés el tall!

–Hem viscut un somni. Quedem-nos amb això. El que ha passat amb Pa negre és tan enorme que seria ridícul sentir-nos decebuts. Entenc que si el Barça arriba a la final de la Champions i la perd, és una decepció, però això no és futbol i nosaltres no som el Barça.

–Que hagi triomfat una mena d'homenatge al cine mut i l'Scorsese més infantilitzant, ¿és bo o és dolent?

–Els Oscar són el que són: una cosa molt endògena, els professionals del cine que es premien ells mateixos. No sé si m'entens. Que la societat en general i el cine en particular tendeixen a la infantilització em sembla una evidència: triomfa el més fàcil, el més digerible, el menys arriscat. El mercat és al final això: donar-li al públic exactament allò que demana. I això és molt pervers.

–La gala dels Gaudí: ¿n'hi havia per tant?

–El guió potser però un conseller de Cultura no s'ha d'ofendre quan se li diu segons què, sinó aguantar. Al final només s'ha parlat dels suposats insults, que n'hi va haver ben pocs. Que una gala sigui desagradable o el guió sigui fluixet no hauria ni de ser notícia.

–Com a francès adoptiu, voti: ¿Sarkozy o Hollande?

–Aquest és el drama de les democràcies europees: que hem d'escollir entre gris o negre. I que al final qui decideix que governi Rajoy és el 30% de la població.

–Exactament el mateix es podria predicar de l'Estatut català.

–Així és: amb aquest sistema passa que tres paios de cada deu són els que decideixen qui mana. Però la gent que no vota també està dient alguna cosa, ¿no?

–Confessi: ¿ha piratejat mai alguna pel·lícula per Internet?

–No t'ho creuràs, però no tinc ni correu electrònic. No en tinc ni idea de com es fa per baixar una pel·lícula. Entenc que els drets d'autors s'han de protegir, però també que de vegades se'n fa un gra massa. El sentit d'una cançó és que l'escolti com més gent millor.

–La independència de Catalunya, ¿per quan?

–Quan sigui. Jo no sóc dels que tinc pressa. Ja ens arribarà. Ara bé, estic completament decidit a persistir fins que faci falta. I penso que cada dia hi estem més a prop.

–¿N'hi hauria prou amb aquest 30% de votants?

–A mi m'agradaria que votés tot el poble català. El que em sembla molt estrany és que algú pensa que viu en un país –i no només els indepedentistes es refereixen a Cataliunya com a país; ¡fins i tot li he sentit a Sánchez Camacho!–, el que no entenc, deia, és que pensis en Catalunya com el teu país i no en vulguis la independència. Si és una entelèquia, deixem-ho estar; però si el poble català existeix de debò, que es manifesti.

Per a més informació consulti l'edició en paper.