• Els artistes descarten que Nico Widerberg s'inspirés en l''Homenatge a la Constitució' per al memorial d'Utoya

Maqueta del memorial a les víctimes d'Utoya del noruec Nico Widerberg, que s'instal·larà el juny Foto: NICO WIDERBERG

Doncs no; no hi ha hagut plagi, en el curiós afer del memorial amb què l'artista noruec Nico Widerberg vol retre homenatge a les víctimes de la massacre d'Utoya. Un prisma de granit de 220 centímetres d'altura, amb una silueta humana troquelada a cada cara i que començarà a instal·lar-se el juny del 2012 a cadascun dels municipis d'on eren originàries les 77 víctimes de l'atac perpetrat el 22 de juliol passat en el campament anual del Partit laborista noruec a l'illa d'Utoya. No hi ha hagut plagi, malgrat les òbvies similituds que guarda amb Homenatge als homes i dones d'Andorra, el monument a la Constitució obra del català Emili Armengol que des del 1993 presideix els jardins de Casa de la Vall.

No n'hi ha hagut si hem de fer cas, és clar, al veredicte majoritari dels escultors nacionals, que han descartat de forma quasi unànime la possibilitat que Widerberg s'inspirés obertament en l'obra de l'escultor català i que s'han decantat per una curiosa, sorprenent coincidència. Cas habitual, d'altra banda, en el món de l'art, com quasi tots ells poden testimoniar. De fet, l'única veu discordant la posa Ángel Calvente, que no s'atreveix a parlar de plagi –matisa– però que tampoc no ho acaba de descartar: «Dos artistes poden arribar a la mateixa solució plàstica, per descomptat. Les coincidències conceptuals i formals es donen; un escultor mexicà, Javier Marín, té un estil que pot recordar el meu. Però en aquest cas coincideixen el concepte, la composició, la distribució... ¡Massa coincidències! Per mi, que l'havia vist, tot i que potser no en sigui conscient».

Aquesta mena de record inconscient, subliminal, apareix de forma recurrent en les opinions dels altres quatre artistes consultats i, de fet, la insinuava ahir el mateix Armengol en assenyalar INternet com una possible font d'inspiració per a EWiderberg. Faust Campamà ho forumla així: «Assemblar-se, s'assemblen, això és evident. Però és que les idees flueixen, i aquesta de les siluetes humanes troquelades també: ningú en pot reclamar la paternitat. Ni Widerberg ni tampoc Armengol. Jo mateix tinc consciència d'haver vist obres similars. Així que parlar de plagi és molt agosarat». En un sentit molt similar s'expressa Jordi Casamajor, per a qui «la figura humana és un tema tan universal, tan tocat, que és perfectament plausible que dos artistes arribin a formulacions molt pròximes sense haver tingut cap contacte. El prisma buidat, a més, no és una troballa conceptual revolucionària, radicalment innovadora; al contrari, és una solució força recurrent», insisteix.

sense plagi no hi ha polèmica / Així que tampoc Casamajor s'atreveix a parlar de plagi. Ni tan sols d'inspiració. Judith Gaset recorre també al subconscient explicar coincidències que podrien aixecar suspicàcies: «Al llarg de la vida vas acumulant imatges, idees, intuïcions que sembla que no van enlloc. Fins que un dia emergeixen, les plasmes en una obra i no saps ni d'on han sortit. ¿Plagi? A mi em sembla més aviat una influència inconscient. En cas de dubte, a més, tendeixo a confiar en el fair play de l'artista qüestionat». L'última opinió l'aporta el veterà Sergi Mas, que descarta sense ebiuts tan el plagi com la molt més humana inspiració. Per a ell, com per a Casamajor i Campamà, el prisma troquelat és un recurs habitual en l'art contemporani i resulta per tant improcedent llançar sospites insidioses sobre l'honorabilitat d'un artista. En tot cas, adverteix, «el que podria haver passat és que tots dos, Armengol i Widerberg, haguessin begut de les mateixes fonts». Resumint, que millor que no parlem de plagi; ens han desactivat la polèmica. Amb l'interessant que tot plegat s'havia posat...

Per a més informació consulti l'edició en paper.