• La restauració del retaule de Sant Isidre posa d'actualitat un dels noms clau del barroc nacional

Dues de les talles del retaule de Sant Isidre que s'estan restaurant al taller del servei de Patrimoni, a Aixovall. Foto: TONY LARA

El contracte porta data del 21 de març del 1686. Isidre Clusa, escultor d'Oliana amb taller a la Seu, es compromet a construir un retaule per a l'església parroquial de Sant Julià. Una peça que, per cert, o no es va arribar a construir o s'ha perdut pel camí. Aquesta és l'única dada documental que ens ha quedat –o que s'ha descobert, però no ens posarem ara ni aquí llepafils– sobre el periple andorrà de Clusa. Suficient, però, perquè els investigadors de la Universitat de Girona (UdG) que tres anys enrere van catalogar l'art modern andorrà –ja saben, datat entre els segles XVI i XVIII– lliguessin caps, el relacionessin amb un altre Isidre Clusa que uns anys abans, el 1663, havia tallat el retaule de Sant Cristòfol de Freixinet, a la localitat llidatana de Riner, i posessin nom i cognom al Mestre de Pal un dels grans del barroc nacional, ni que sigui per la quantitat d'obra que ens va deixar.

Sis retaules que el converteixen en un dels escultors més prolífics que ha passat per aquest racó de món, actiu segons els historiadors gironins entre el 1660 i el 1700: per ordre cronològic, són el de Sant Climent de Pal; els de Sant Antoni i Sant Isidre, a la Massana; el de la Mare de Déu de Sant Martí de la Cortinada, i, per acabar, el retaule major i el del Carme de Santa Eulàlia d'Encamp. Aquest últim, per cert, l'obra mestra de Clusa. Si en tornem a parlar avui i aquí, del Mestre de Pal, és per la restauració del retaule de Sant Isidre, desmuntat parcialment aquest febrer i que s'estarà fins a la tardor a la clínica de rehabilitació de retaules que el servei de Patrimoni té a Aixovall. Li faran uns estiraments, li repintaran els aixecaments i l'esporgaran de corcs, ous i larves que n'amenacen la integritat. I cap a casa.

D'acord, el Mestre de Pal és l'escultor Isidre Clusa (més Agustí Claramunt, l'altre nom que apareix sempre al seu costat en els escassos documents que s'han conservat). ¿Com sabem, però, que és ell l'autor dels sis retaules que se li han atribuït? Francesc Miralpeix, membre de l'equip de la UdG i coautor del Catàleg de l'art de l'època moderna a Andorra ho té clar: «El seu art matusser i poc destre, la inexpressivitat dels rostres dels sants i la falta de tridimensionalitat dels relleus permeten reconèixer sense dificultats la paternitat dels [sis] retaules». No és el que se'n diu un judici gaire prometedor. I el té pel que es veu bastant coll avall perquè una mica abans l'ha despatxat amb la mateixa contundència titllant-lo, atenció, d'«escultor o fuster molt poc exigent...

Per a més informació consulti l'edició en paper.