Coma, amb l'esquiadora suïssa Lara Gut, durant el cap de setmana. Foto: EL PERIÒDIC

Albert Coma (Andorra la Vella, 1959) és, com a president de la FAE, un dels que ha lluitat durant anys per poder portar la Copa del Món d'esquí alpí femení. Ara pensa en la masculina i en altres projectes.

–Aquesta Copa del Món estava entre cella i cella.

–Era un projecte de molts. Això ho vam iniciar fa molts anys i ha arribat a l'èxit, que és el que volíem.

–¿Quant ha costat arribar aquí?

–Han estat més de sis anys de feina. Aquí hi han hagut moltes il·lusions i poques decepcions. La petita decepció va arribar quan ens van agafar la cita de 2008, però al final ha sigut ara al 2012 i ens queda continuar treballant.

–Quan va saber tot el que havia passat amb el vent la matinada del divendres, ¿què va pensar?

–A les sis del matí tenia molta por, moltíssima, però quan vaig veure la gent que hi havia arribat, que havien treballat des de molt aviat i que ho havien posat tot en funcionament, vam pensar que tot aniria bé. Quan a les 12.00 va sonar l'himne andorrà, em van caure les llàgrimes, i em van tornar a caure quan es va anul·lar. Però s'havia de ser optimistes i vam transmetre que era una Copa del Món recuperada, era un regal per la de Courchevel i no era el nostre dia, els nostres dies havien de ser dissabte i diumenge. Vaig plorar de ràbia i impotència, sobretot perquè em va saber greu que hi havia més de 300 persones que hi treballaven.

–¿Quantes hores ha dormit en els últims quatre dies?

–Poques. Era a Ransol i a cada hora sentia el vent, m'aixecava, obria la finestra i mirava a fora... estava així cada nit pels nervis i l'estrés.

–¿I quant creu que han dormit els voluntaris i treballadors?

–Suposo que menys que jo. No hi ha paraules per valorar la seva feina. Han fet un treball immens. El que encara m'agrada més és que quan van acabar les carreres i els donava les gràcies molts em deien ‘no, gràcies a tu'. Va ser espectacular.

–Ara són tot elogis, ¿com se sent?

–Per mi és com si diumenge m'haguessin fet fora d'una feina ja feta, és com un finiquito, i ara m'agafo una de nova. Ara el meu objectiu és tenir més Copa del Món femenina, però també masculina i batallar per rebre ajudes per poder tenir una pista de descens perquè en 10 o 11 anys puguem rebre uns Campionats del Món a Andorra. Hem de fer altra vegada el treball de formiga i anar començant amb el projecte.

–¿Com es gestiona l'eufòria?

–Doncs amb més idees per seguir treballant. Optimisme, i tornar-hi. Ens costarà tres o quatre anys, potser menys si hi ha alguna recuperació que ens ho permeti, però hi ha una cosa que s'ha de saber: Cada any una Copa del Món és difícil pels diners que val, per la crisi, però crec que podem aspirar a una cada tres anys i entremig d'altres proves com la del quilòmetre llançat que tenim ara, o proves mundials d'snowboard, o de freestyle... que cada any tinguem una prova d'aquest nivell per poder donar-li projecció al país.

–¿Es pot arribar a un moment en què Andorra tingui cada any plaça fixa a la Copa del Món d'esquí alpí?

–Sí, clar, però per això podem tardar quatre o cinc anys. Aquestes coses són camins molt llargs. Has d'anar sense córrer però sense parar.

–¿No és frustrant per al públic dir-li que ha d'esperar quatre anys per viure alguna cosa similar?

–No, perquè si rebem un Mundial d'snowboard l'any vinent, i un de freestyle d'aquí dos, és espectacular igualment. La qüestió és que cada any tinguem una prova que es digui Copa del Món. Som un país de neu, d'esquí alpí però de tantes altres disciplines.

–¿I què podem rebre l'any vinent?

–Aquest any hi ha el Congrès FIS a Corea i hi hauré d'anar per buscar coses noves per omplir l'any que ve i l'altre. Ja buscarem que vingui una prova d'snowboard o de freestyle.

–¿Esperàveu que Soldeu 2012 sortís tan bé?

–N'estava convençut. Els que hi han treballat són superprofessionals, han superat els problemes de no tenir neu, la pista s'ha fet amb neu artificial perquè fa mes i mig no hi havia. Els de la FIS s'han sorprès, quan van arribar van dir que no feia falta ni injectar-la, que era impressionant per les noies. Quan veus això, saps que sortirà bé. El que m'ha sorprès ha estat la resposta del públic. M'esperava molt, però han animat a tothom, i això en altres llocs no passa. Això la FIS ho veu, i ens dóna molt a guanyar.

–¿Quina diferència hi ha entre el que ha vist aquí i el que vostè ha viscut a altres cites de Copa del Món?

–He estat a Copes del Món que no hi havia ningú i d'altres amb 30.000 persones. Tot depèn del país. Hem demostrat que als Pirineus tenim pistes amb desnivell per fer Copes del Món. La gent pensa que només estan els Alps.

–¿I en acabar, com va ser el contacte amb Atle Skardaal de la FIS?

–Skardaal és un nòrdic, no tenen expressió, ni riuen ni s'enfaden, però al final tenia un somriure que jo no l'havia vist mai. A Jordi Pujol el va felicitar moltes vegades perquè havia sortit tot fantàstic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.