• Sergi Mas prepara una monumental monografia amb el pa (i derivats) com a protagonista absolut

Quadern de notes: baguépi d'origen industrial i tradicional corona de Meritxell farcida d'ametlla i cabel l d'àngel. Foto: SERGI MAS

El lector potser no ho sàpiga, però aquí estem nosaltres per obrir-li els ulls: la qüestió és que és probable –més que probable, quasi segur– que s'hagi cruspit avui un bon tros d'art. Al matí, a l'esmorzar; o al migdia, amb el dinar; i si no, ho farà a la nit, a l'hora de sopar. Sol o amb tall; sucat amb oli i tomàquet, amb mantega o a la llet. De barra o rodó; a llesques o a talls; la molla o el crostó. Com a protagonista del plat o en el discret paper d'acompanyant. Perquè el pa, a banda d'un aliment bàsic de propietats quasi místiques –mirin el que passa cada diumenge a Missa– és també i abans que res una obra d'art. Tot l'humil que es vulgui, d'acord, i efímera per naturalesa, a més. Però una obra d'art. Aquesta és l'exòtica, sorprenent, fascinant tesi que defensa Sergi Mas, el minairó d'Aixovall, que ha posat fil a l'agulla a una monumental Enciclopèdia il·lustrada del pa, el nostre pa de cada dia, on tindran cabuda –mirin aquí al costat– tots els derivats de la farina de blat amb la sola condició que hagin passat pel forn.

El pa, ¿una obra d'art? Sí. Si el mirem, és clar, com amb les ulleres apropiades. Les mateixes que utilitzem a l'hora de mirar una escultura no figurativa. En tenen unes quantes a mà: Joan Canal, Faust Campamà, Nerea Aixàs... Són aquestes ulleres les que li permeten afirmar a Mas, rotund, provocador, que el pa, el que en diem un pa, «constitueix la primera obra d'art abstracte de què tenim notícia. Molt abans de la revolució cubista i de les avantguardes». L'argument fa més o menys així: «El flequer, quan fa pa, modela una forma plàstica, una peça en tres dimensions. En quatre, de fet, si el tallem. Cada artesà té el seu estil encara que no en sigui conscient. I a banda del seu talent, també hi juga un paper important l'atzar: una mica més o menys de llevat, d'aigua o de foc donen un resultat completament diferent». Ja embalat, Mas es deixa endur per l'entusiasme i postula que l'art de fornejar pa és «el més elevat de tots». Molt més complet, en qualsevol cas, que l'escultura convencional. No només per aquesta quarta dimensió. Un pa rodó, diu, «es pot mirar i tocar, però també olorar i degustar. Pensin en una escultura de Miquel Àngel. Si a sobre, es pogués menjar... Doncs el pa és exactament això: una escultura que es pot menjar».

No és una dèria personal de Mas, és clar. L'han compartit més o menys explícitament, la tropa d'artistes que al llarg de la història de l'art van convertir aquest humil aliment en objecte preferent d'atenció: des de Picasso –aquí baix tenen una versió de La dona dels pans de Pi casso, obra del mateix Mas i, ja que en parlem, cosina germana de les Pageses andorranes– fins a Brossa, que li va dedicar una lírica elegia –«Lligades amb el foc de totes les flames,/ anem avant, avant, relliguem forces.../ Al pa, que a cap museu mai no figura/ reto homenatge»–, passant per Dalí, que el va explotar de forma recurrent,i tots els Sants Sopar de la iconografia cristiana, inimaginable sense la partició del pa. Per no allargar-nos fins a l'infinit, és clar.

Una mina per explotar

Val a dir que Mas ja ha fet el gros de la feina. Que coincideix, a més, amb la més suculenta: la recollida d'espècimens. En aquest cas, pans procedents dels quatre punts cardinals N'hi ha d'andorrans, és clar –sobretot, panets votius dels que es reparteixen amb motius de les festivitats: Sant Antoni, Sant Esteve, Canòlich, el Pui– però també d'orígens més exòtics, des del pa del pelegrí que reparteixen a Santo Domingo de la Calzada (la Rioja), fins al pa de Cea, per la localitat d'Orense on es cou el que –diuen– és el millor pa que es pot menjar a la península, o el pa de monyo de Bellaguarda (Tarragona). La llista és interminable perquè Mas ha cartografiat pel davant, pel darrere, per sota, per sobre i perd dintre fins a un miler de pans (i derivats): «Quan em topo un pa que no avia vist mai, me'l compro, el dibuixo i me'l menjo. El mateix amb els que em porten d'arreu amics i coneguts».

Com no podia ser d'una altra manera, aquest Qui és qui dels pans universals es completarà amb la col·lecció d'estris relacionats amb la panificació, des de les pales de fornejar fins a les pasteres, tramuges i quarteres per mesurar el blat. L'empresa és ambiciosa i ara comença la feina de formiga de classificar, ordenar i catalogar el material reunit. Els antecedents conviden a l'optimisme, perquè Mas és el feliç autor d'aquesta obra tan monumental com absolutament marciana dintre del panorama editorial nacional com ho és El moble a Andorra. I això és només el començament, perquè té en cartera projectes similars amb altres oficis tradicionals: ferrers, esclopers, teixidors, terrissaires, picapedrers, fusters, estanyers, cistellers... Una mina etnològica amb seu a Aixovall i que mereix sens dubte l'atenció peremptòria l'atenció de l'administració. Abans que no sigui massa tard.

Per a més informació consulti l'edició en paper.