• L'inventari del fons discogràfic de Radio Andorra repassa l'evolució dels gustos musicals dels decennis centrals del segle XX
• L'últim número del 'Butlletí' de l'Arxiu Nacional n'ofereix un curiós i exhaustiu tastet

La col·lecció de discos de Radio Andorra, tal com es va trobar a l'edifici encampadà. Foto: EL PERIÒDIC

No estem parlant del Billboard, d'acord, però tenir a les mans el hit parade de Radio Andorra del desembre del 1977 –allà a la prehistòria, vaja– té la seva gràcia. Un hit parade de claríssim color francès, perquè els únics cantants més o menys anglosaxons que hi ensenyen la poteta són Boney M, exactament al número 13 de la llista –amb Belfast, per cert–; Chicago, al lloc 29è amb Take me back to Chicago, i –oh, sorpresa– Leonard Cohen, que tanca aquest top-40 amb Memories. Sí, bé, Grace Jones s'hi enfilava fins a la 9a posició, però amb una versió funky de... La vie en rose. Tot quedava a casa. No està tan malament, les dots visionàries dels programadors de Radio Andorra, si tenim en compte que el quebecois continua al peu del canó –acaba de publicar Ideas– i que Chicago va ser una de les estrelles de l'últim festival de Cap Roig. D'això se'n diu longevitat. La resta del rànquing està dominada per estrelles més o menys refulgents del firmament musical francès: la primera de totes, Sheila & B. Dévotion –¿qui s'en recorda, avui?– amb la versió disco del Singin' in the rain que va constituir el seu gran èxit internacional. Atenció, però, perquè hi ha autèntiques patums de la chanson, des de Jacques Brel –en el número 8, amb Les remparts de Varsovie– fins a Gilbert Bécaud –25è, amb L'indifférence–, al costat de muses com Dalida –en el número 5 amb Salma ya salama– i Sylvie vartan –al 17è amb Georges– i no ens en descuidaríem mai del sempitern Johnny Hallyday, en una molt honrosa quarta posició per Tant pis, c'est la vie.

Pot el lector continuar aquest saludable exercici de nostàlgia musical bussejant per l'últim número (virtual) del Butlletí de l'Arxiu Nacional (www.arxius.ad). Hi ha el hit parade d'aquí baix, i també la més exhaustiva descripció de la discoteca de l'estació recuperada el 2009 fins ara publicada. Segur que ho recorden: els 114.282 discos –relíquies de pedra i discos Columbia dels anys 30, acetats dels 40, vinils dels 50– que van aparèixer entaforats de mala manera en 200 caixes de cartró quan el Govern es va fer càrrec de l'edifici encampadà de Radio Andorra, el 2009. El material es va desembalar, es va sotmetre a un procés de desinfecció, desinsectació i –glups– desratització, es va netejar ni que fos de forma superficial –després de tres decennis pràcticament a la intempèrie, molts dels discos presentaven el lamentable estat del d¡aquí a la dreta– i s'han dipositat de forma més o menys civilitzada en un dipòsit del servei de Patrimoni.

Inventari pendent

Vagi per endavant que l'inventari definitiu de la col·lecció forma part d'una fase prevista a «mig termini». Així que el que el en tenim és tan sols un tastet. Suculent, això sí, perquè aquests milers de discos repassen sense manies ni prejudicis l'evolució dels gustos musicals dels radiooients dels decennis centrals del segle XX, els de major activitat de Radio Andorra, des de música clàssica i òpera fins al cuplet, la sarsuela, la cançó francesa i la música disco.

Ras i curt: el mateix hi cap una exòtica versió d'El noi de la mare per la cupletista Raquel Meller que el Bruce Springsteen primigeni, el de Born to run i Darknes to on the edge of town, uns minuts abans de convertir-se en el Boss (i espifiar-la). Entremig, de tot: òpera plistocènica –una Carmen de la soprano Ninon Vallin, una Tosca del tenor Migel Fleta–, cançó lleugera amb els primers directors mediàtics com a caps de cartell (Pourcel, Caravelli, Mancini), jazz (Lee Konitz, Miles Davis), bandes sonores (Un homme et une femme, 13 jours en France), i cançó espanyola (Sara Montiel, Antonio Molina). Entre les joies de la col·lecció, una òpera inspirada en el Canigó de Verdaguer, adaptada per Carner i cantada per Massana i Bertran, estrenada al Liceu el 1953. Arqueologia musical.

El Butlletí inclou també una secció diguem-ne històrica, amb un curiós extracte de la concessió per instal·lar «una estació reemissora les Valls d'Andorra i fer-la funcionar» atorgada l'agost del 1935 a Bonaventura Vila. Curiosa perquè el paper obligava el concessionari a «suministrar gratuïtament un apareill receptor a les escoles oficials de les Valls», així com «un altre apareill receptor en les cases Comunals de cada parròquia i en la Casa de la Vall, a fi que els veins que no tinguin mitjans economics per a adquirir un apareill puguin gaudir de les emissions desde llur casa Comunal». El Butlletí conclou amb una entrevista a la veterana Maria Escrihuela, la locutora que el 3 dabril del 1940 va reprendre les emissions clausurades arran de lesclat de la Segona Guerra Mundial i qui va pronunciar per primera vegada en antena la cantarella –«Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra»–que després popularitzarien Victoria Zorzano i Carmen del Monte i Lidia Linares.

Per a més informació consulti l'edició en paper.