• L'estrella de l'opereta al Chatelet dels anys 70 debutava ahir a la capital

El tenor italià va estrenar ahir al Centre de Congressos l'espectacle en homenatge a Luis Mariano. Foto: EDUARDO LOSILLA

Un viatge de descoberta com els que al segle XIX emprenien els grans exploradors antàrtics. Això és, més o menys, el que proposava ahir la Temporada de música i dansa de la capital, amb el lleial patrocnii de Morabanc, amb aquest insòlit Univers José Todaro, espectacle produït per la mateixa Temporada, que s'estrenava anit en rigorosa primícia universal i que parteix de l'homenatge explícit al desaparegut Luis Mariano i al gènere que el va catapultar a la celebritat a la França (i l'Espanya) dels anys 40, 50 i 60: l'opereta. Un gènere cosí germà de la sarsuela i avui gairebé caigut en l'oblit. Per això mateix, la vetllada d'anit va ser per als prop de 700 espectadors –tres quarts llargs d'entrada– que van desfilar pel Centre de Congressos un viatge o bé al passat –Luis Mariano va cantar a finals dels 70 a la desapareguda Monumental d'Escaldes– o directament al desconegut, perquè l'opereta és terra incognita per a les generacions nascudes a partir dels 70. Just el deceni en què José Todaro ve prendre el relleu de Luis Mariano al Théatre du Chatélet de París.

El tenor italià ha aixecat un sòlid espectacle que apel·la sense manies a la memòria sentimental de l'espectador a través d'una banda sonora eminentment popular farcida de cançó italiana, francesa i espanyola, amb unes engrunes d'òpera. El va acompanyar a l'escenari un desplegament artístic amb escassos precedents al Centre de Congressos, per no dir cap. No pas per la quantitat, sinó per l'eclecticisme, aquesta saludable i estimulant barreja de sensibilitats i disciplines que configuren una mezzo –Maria-Helena de Oliveira– unquartet de cambra, un cos de dansa amb una desena de ballarines procedents del Lido i del Moulin Rouge, i –atenció–el mig centenar de veus del Cor de Cambra de les Valls, amb direcció de Catherine Metayer. El resultat va ser un àpat per a tots els gustos, de fàcil i entranyable digestió, amb moments per a la memòria inèdits en aquest racó de món –el Can-Can que es van marcar les ballarines– i la rara comunió que es produeix quan un cantant del talent de Todaro es posa al servei de l'espectador, sense divisme ni tampoc concessions.

La Temporada continua endavant, i la pròxima cita és el 18 de febrer, amb la gala d'estrelles de l'Òpera de París –Agnès Letestui i Stéphane Buillon– i un repertori format per coreografies de Petipa, Nureyev, Neumeir i Forsythe, Per cert: l'Òpera de París va ser als anys 80, i durant un decenni, la casa de Todaro quan va tornar temporalment a la lírica. Seguirà e lconxcert de la violinista Sarah Chang (15 de març) i la clausura, amb els Nens Cantors de Viena: atenció a la data, el diumenge 15 d'abril en horari de tarda. Perquè no hi hagi excuses.

Per a més informació consulti l'edició en paper.