El novel·lista català, al Park Hotel de la capital, on dijous va rebre el premi Carlemany per al foment de la lectura. Foto: EL PERIÒDIC

Planteja a Hipnofòbia l'eterna lluita entre el Bé i el Mal, a compte d'un científic, el doctor Metcalf, que pretén aprofitar els superpoders que ha obtingut a través d'un experiment –dormir poc, no dormir gens– per dominar el món. Una lluita, aquesta entre el Bé i el Mal, que Salvador Macip (Blanes, 1970) practica a diari com a investigador oncològic –deu anys al Mount Sinai de Nova York, des del 2008 a la Universitat de Leicester, i que el té comprensiblemes fascinat: el 2010 va donar la campanada amb Les grans epidèmies modernes, rar exemple de divulgació científica en català. A l'hora la ficció, es confessa devot de MacCarthy, Roth, Palahniuk i Krtistof. El Carlemany per Hipnofòbia s'ha d'afegir al Vall d'Alabida per Mugrons de titani , el Joaquim Ruyra (Ullals) i l'Ictineu (El joc de Déu). Una au tan rara com prometedora.

–¿On el posem: entre els bonistes estil Rousseau (I Zapatero), o entre els pessimistes de l'escola de Hobbes?

–Tinc una vena sofista. Potser és per deformació científica: estem acostumats a plantejar hipòtesis i després buscar-los-hi els forats. A l'hora d'opinar, el mateix: és molt saludable buscar els defectes de les opinions pròpies. Pel que fa al Bé i el Mal, sospito que no hi ha blanc i negre, i que domina l'escala dels grisos.

–L'experiment que constitueix el punt de partida d'Hipnofòbia: ¿el posem en pràctica?

–Els estudis indiquen que dormir ajuda a sedimentar els records; per això és recomanable estudiar just abans d'anar a dormir. Una altra cosa és que privar de la son ens faci més intel·ligents. No té cap base científica.

–La novel·la amb premissa científica té ben poca tradició en la literatura catalana. ¿D'on surt, vostè?

–Sempre m'han interessat els autors nord-americans, potser perquè porto 12 anys vivint en una cultura anglosaxona. Hi ha autors catalans que han cultivat el gènere, però pocs i amb escàs ressò. I no en tenim cap de primeríssima fila. Per culpa potser d'un rar prejudici que identifica ciència ficció amb lector juvenil. No hi ha un Cormac MacCarthy, algú que –per entendre'ns– amb un argument de sèrie B escriu La carretera, una novel·la a l'altura de qualsevol obra major.

–¿On seria, sense premis literaris?

–Enlloc. El meu primer llibre el vaig publicar gràcies a un guardó, el Vall d'Albaida de literatura eròtica. Venia del camp científic i era un absolut outsider. La catalana és una literatura especial, perquè té un públic reduït i necessita del suport institucional.

–Però tires una pedra i toques un premi. Floreixen com bolets.

–N'hi ha molts, és veritat, i pot semblar una fórmula artificial d'estimular la creació. Però sense aquest suport encobert molts autors –per no dir la majoria– no veurien mai la llum.

–També es publiquen moltes novel·les. De fet, molts autors en català es dediquen a escriure el mateix llibre.

–Passa en totes les literatures: quan l'autor troba un filó, s'hi queda enganxat. Per als autors catalans, aquest filó és la guerra civil. El que és estrany és algú com jo, que quan acaba una novel·la en comença un de totalment diferent. I això té a veure, crec, amb els meus gustos com a lector: acostumo a alternar gèneres i temes.

–El dia del premi carregava contra les novel·les de vampirs que colonitza el mercat juvenil. Millor això que res.

–Hi estic d'acord: hem de trobar la manera que els joves llegeixin, i per això el Carlemany em sembla especialment interessant. Ara bé, hi ha literatura juvenil bona... i també n'hi ha molta de mooolt dolenta. El que no tolero és que un llibre destinat al lector jove estigui escrit de qualsevol manera. Un lector jove no és un lector tonto.

–Com a científic, ¿quin futur albira? ¿Apocalíptic, estil MacCarthy a La carretera?

–No. Cada vegada entendrem millor la naturalesa i això comportarà una millora exponencial de la qualitat de vida. Un exemple n'és la Sida: si s'hagués desencadenat l'epidèmia fa 500 anys la humanitat potser s'hauria extingit perquè no hauríem entès què era i no hauríem sabut com frenar-lo.

–L'estereotip literari del científic, que sempre és o el superdolent o un boig simpàtic. ¿On queda, vostè?

–Tots els científics que conec són persones relativament normals. No són més diabòlics que altres gremis. I s'ha de dir en descàrrec nostre que qui es dedica a la ciència ho fa amb la intenció de contribuir al progrés del coneixement.

–La fi del món no serà per tant resultat de les malícies d'un científic...

–Podria, però més per ignorància o error que no per mala intenció.

–La grip A: ¿alarmisme injustificat, muntatge de les farmacèutiques o bluff periodístic?

–Quan apareix un virus nou no saps mai com evolucionarà. Si és agressiu, es pot convertir en una epidèmia catastròfica. En el cas de la grip A no va ser així. Però podria haver-ho sigut. El que passa és que la gestió informativa de la crisi va ser nefasta, i es va estendre entre l'opinió que era un muntatge de les farmacèutiques. Això és el pitjor que pot passar, perquè si torna a declarar-se una pandèmia no ens la creurem.

–Vaja, que ens va anar d'un pèl, i que si arriba a ser un virus agressiu, hauríem begut oli.

–Crec que vam tenir sort, aquesta vegada. I això que no sabem si vam estar molt o poc a la vora d'un virus mortífer. El que acostuma a passar és que els que es propaguen més fàcilment solen ser els menys agressius. I al contrari: l'ebola és mortal quasi en el 99% dels casos, però es transmet molt malament. Però, ¿i si un dia surt un virus que combini un contagi ràpid amb una alta mortalitat?

–Glups. Això: ¿i si un dia...?

–Un grup de científics acaba de fer mutar el virus de la grip aviar per convertir-lo en un supervirus. Se'ls ha criticat molt. Però és la prova que aquest supervirus pot arribar a existir, que pot existir un virus que acabi amb la humanitat. Millor anar-nos preparant, coneixe'l, abans que aparegui de forma natural.

–Em temo que veurem abans supervirus que superhomes...

–La gran lluita de l'home és contra l'enemic més petit, el virus, la mínima expressió de vida –hi ha qui discuteix fins i tot si es pot considerar com un ésser viu– amb una única dèria: sobreviure a qualsevol preu, inclòs el de matar l'hoste. I una cosa està clara: quan l'home desaparegui de la Terra, quedaran els virus. N'hi havia abans de nosaltres, i n'hi haurà molt després.

–¿Quina serà la pròxima pandèmia?

–La grip, que muta molt fàcilment. Molt probablement tornarà a donar problemes en 15, 20 o 50 anys. El que no es pot dir mai és si apareixerà un nou virus, com els anys 80 amb la sida. Podria passar que el virus de la pròxima pandèmia ja estigui circulant i que on ens n'adonem fins d'aquí a 10 o 20 anys.

–¿I com pot viure, amb aquest ai al cor?

–Un metge o un científic no pot ser hipocondríac, perquè acabes tenint els símptomes de tot.

–¿S'imagina una Terra arrasada per un virus, estil Contagio, l'última de Soderbergh?

–Com a escriptor, sense cap problema. Com a científic, no crec que arribi a passar però no es pot dir mai perquè la naturalesa ens dóna sorpreses contínuament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.