Cartes, amb els dos primers discos, Camina descalç i Permís de fuga; els trobaran al Transbord de la capital Foto: EL PERIÒDIC

L'èxit de Polseres vermelles, on li van col·locar El teu tresor, el va enganxar a la quinta forca. En plena volta al món: transsiberià fins a Mongòlia, la Xina, els EUA, Canadà, Alaska, Veneçuela, Turquia, l'Índia, Tailàndia, Vietnam i Laos. Va tornar per primavera carregat de lletres que donaran forma al tercer disc, encara sense títol. El març entra a l'estudi. I a l'abril s'enrola en la nova aventura de Marc Parrot (Ombres de plata) i ressuscita el Toti Soler Trio. De tot això ja en parlarem. Aquesta nit puja de nou a un escenari. Al del Meu Raconet escaldenc, antic pub Motors. Amb els Fluxes.

–¿Quin Cartes veurem avui?

–El de tota la vida. Repassarem els dos primers discos. Fa un mes llarg que assagem i potser al final ens animem a tocar alguna cançó del pròxim disc.

–Serà el primer bolo... ¿de què? ¿Tenim gira Cartes en perspectiva?

–Es tracta de sobreviure. Ajuntaments i comuns, que eren els que més ens contractaven, han tallat l'aixeta. Així que ens hem de buscar la vida. I previsiblement en petit format, perquè em temo que moure una banda de sis persones és ara per ara missió impossible.

–El nou disc: ¿quins exòtics escenaris li han obert la inspiració?

–Hi ha un tema que vaig escriure a Benarés, la ciutat al peu del Ganges on incineren els cadàvers. Impactant. Un altre a Mongòlia, a Alaska, a Veneçuela... Musicalment segueix la línia de Permís de fuga; les lletres, en canvi, me les noto més... adultes.

–¿Ja en té el títol?

–És l'últim que decideixo, i encara no he entrat ni a l'estudi. El que tinc clar és que seran sis, vuit o com a molt deu cançons. No vull fer-me pesat. Això sí: seran temes llargs, no em tallaré un pèl a l'hora de posar un solo de guitarra. Tinc ganes de reivindicar tota aquella història del rock progressiu que vaig mamar a l'adolescència. I si la cançó ha de durar sis minuts, els durarà.

–Ja el veig: vol esprémer l'èxit d'El teu tresor a Polseres vermelles.

–És que allò va ser bestial: arran de la sèrie les entrades al Youtube es van multiplicar per 10. O per 50.

–Ahir anava per les 148.176 visites.

–Va ser tota una sorpresa perquè des de la discogràfica no m'ho havien dit. Estava de viatge i no en sabia res. I un dia a través del Facebook em trobo un comentari on deien que un dels temes de Polseres era de Lluís Cartes¡, i o del paio que sortia als crèdit. ¡I era veritat! Em vaig quedar de pedra, i em vaig rebotar una mica amb la discogràfica.

–De quin pa en fa rosegons.

–És que la sèrie era Polseres vermelles i lligava amb el concepte de amina descalç. Però me l'haurien pogut enxufar en una que no hi tingués res a veure. Crec que se m'hauria d'haver consultat.

–Ja que en parlem: ¿l'ha seguit, Polseres?

–Sí, i està molt bé. Hem contactat amb Albert Espinosa, el guionista, que ja prepara la segona temporada. I com que tenen la intenció de mantenir el to de la banda sonora és possible que triïn una cançó de Permís de fuga. A veure.

–Anem per l'any sabàtic que es va prendre: ¿tip d'Occident?

–No. Era un projecte que teníem al cap amb la meva parella. Vam estalviar quatre anys i quan vam poder, ho vam fer. Hi ha qui inverteix els estalvis en un cotxe. Nosaltres ho vam fer en una volta al món.

–¿I què s'ha trobat, allà fora?

–Hem sortit de la bombolleta. El món és molt gran. És una obvietat, però comprovar-ho dóna perspectiva i ajuda a situar-te al teu lloc exacte i relativitzar les nostres dèries, per exemple.

–¿Ens hem de flagel·lar, per haver nascut a Occident?

–Tant com flagel·lar-nos, no. No és culpa nostra. Però quan veus en quines condicions viuen 1.500 milions d'indis, et sembla increïble que a Europa ens estressem per segons què. Una experiència molt recomanable.

–I musicalment, ¿què li ha reportat?

–M'he impregnat de la cultura de cada país que he visitat. I he comprat alguns instruments. La tabla índia, per exemple: dos petits tambors que es toquen amb els dits, i no amb el braç com hi estem acostumats a la percussió africana. L'he incorporat en algun dels temes.

–¿No li haurà sortit un disc ètnic?

–Jo no el posaria al calaix de les músiques del món. Hi ha influències diguem-ne exòtiques, però també –insisteixo– del rock progressiu.

–Afer Roure: vostè és l'únic músic del país que viu d'això. ¿Com interpreta les acusacions d'intrusisme contra ell i altres quatre col·legues pels concerts de Cap d'Any?

–És un tema delicat perquè les dues posicions tenen arguments sòlids. Sembla clar que s'ha de regular la professió, però també que s'ha de fer tenint en compte la realitat del país.

–És a dir...

–...que aquí tothom és amateur i que és absurd exigir a un xaval que creï una empresa per facturar dos bolos l'any i un caixet de misèria. El que no s'acaba d'entendre és que en aquest país encara sigui il·legal tocar al carrer. Que no puguis plantar-te a l'avinguda Meritxell i tocar com és fa a qualsevol país civilitzat.

–Ara que ja tenim SGAEa l'andorrana, ¿s'hi donarà d'alta?

–A Espanya, com a extracomunitari que sóc pago un 24% dels meus ingressos en concepte d'IRPF. ¡Que més voldria que ser soci d'una SGAE andorrana! Ho faré, sí, però sempre que em gestionin els drets d'autor generats no només a Andorra, sinó a qualsevol altra part del món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.