Un home i un saxo Poblet.

Els més veterans el recordaran de quan venia amb la Salseta, plat obligatori a les festes majors dels anys 90. Els més joves se sorprendran de trobar Pep Poblet a la banda de David Bisbal, amb qui va tocar ara fa quatre anys a Escaldes. Res d'estrany en un intèrpret tot terreny que ha acompanyat Llach, Manu Carrasco i Beth, i mai no li han caigut els anells. Aquesta tarda torna amb la seva pell més autèntica, la de saxofonista, amb Xavi Ibáñez al piano i el quart disc del duet --Saxology-- acabat de sortir del forn.

--¿Què hem d'entendre exactament per smooth jazz?

--Dins del jazz, possiblement és l'estil més pròxim al pop, més accessible per al gran públic. No cal ser un entès per passar-s'ho bé. Els temes són més tancats, no tan donats a la improvisació com els d'estils més durs. I si faig memòria, veig que algun dels meus grans referents dins de l'smooth jazz els vaig descobrir ja fa molts anys al festival d'Escaldes: la Chick Corea Electric Band, per exemple.

--Als puristes no els acaba de fer el pes. Massa comercial, diuen.

--És cert, no saben on col.locar-nos. Però jo mai no he anat de músic de jazz, sinó d'intèrpret de saxo. Si m'he de definir, em sento pròxim a la gent com ara David Sanborne, Eric Marienthal i Candy Dulfer. Salvant les distàncies, també he acompanyat artistes de tots els colors. Però a l'hora d'escriure, faig la música que em surt de l'ànima: Saxology.

--El duet és, doncs, on veurem el Pep Poblet de debò.

--Amb Xavi Ibáñez portem onze anys i quatre discos tocant junts. La compenetració artística és completa, i crec que es nota a l'escenari. Pel que fa a Saxology, és difícil de catalogar, però diguem que és a mig camí entre el jazz, el funk i el pop, i constitueix un compendi de totes les influències que hem rebut.

--El van catalogar als inicis com el Kenny G català. ¿S'ha pogut desempallegar d'aquesta llufa?

--En absolut, però tampoc no em molesta, perquè és lògic: quan vaig publicar els primers discos aquí no hi havia referències d'aquest estil de fusió instrumental amb tocs més comercials i el saxo portant la batuta. I es va anar a buscar la de Kenny G, que toca també amb un saxo soprano. La seva proposta em sembla cor- rectíssima, i tan de bo vengués la centèsima part del que ell ven. Ho firmo amb els ulls tancats.

--¿Es penedeix d'haver tocat amb estrelles del pop, com li retreuen certes ànimes càndides?

--Ni molt menys. Sóc conscient del país i de l'entorn on vivim, i de com n'és, de difícil, viure de la música. I si realment vols viure d'això, has d'estar obert a qualsevol proposta.

--¿Com ara tocar al Camp Nou formant part de la celebració de l'última Champions aconseguida pel Barça?

--O a la inauguració del nou estadi de l'Espanyol, a Cornellà. També toco a festes privades, gales, entregues de premis. El que sigui. Perquè no tinc un altre ofici per guanyar-me les garrofes. Visc de fer bolos, siguin discos, acompanyaments o col.laboracions. Ara bé, el moment àlgid de la temporada és quan surto de gira amb la meva música. És a dir, ara.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.