Marcel Besolí, durant l’entrevista a les dependències d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA.. Foto: EL PERIÒDIC

Marcel Besolí ha viscut moltes crisis, totes les que al llarg dels seus 90 anys ha pogut viure el Principat. La d’ara «és forta», confirma, «però també n’hi ha hagut de greus i Andorra se n’ha sortit». La memòria no li falla i Besolí té en ment els difícils moments pels que ha passat Andorra; tot i això, quan li ho conta als seus cinc néts, «es pensen que el padrí conta una pel·lícula», diu. Després de treballar com a importador de vehicles, es va jubilar i més tard va ser un dels promotors de la Federació de Jubilats d’Andorra que es va crear fa més de set anys. Ara, però, la seva dedicació està centrada en aconseguir que els majors que ja han complit en la seva feina al llarg de la vida tinguin un retir digne com es mereixen.

–¿Era necessària la Federació de la Gent Gran?
–Es va fer una federació per a que les associacions de les parròquies puguin centrar totes les reclamacions o propostes. La Federació fa una reunió de presidents cada mes i mig i aquestes són traslladades de manera bimensual amb el ministeri de Benestar Social.

–¿Quines són les principals preocupacions?
–Les pensions es van quedant obsoletes, la nostra gent no arriba ben bé a viure com a tots ens agradaria que els jubilats d’Andorra visquessin i aleshores sempre reclamem al ministeri que faci la reclamació al Govern perquè augmenti les pensions. Poc a poc, i cada any hem aconseguit un petit arreglo d’aquestes pensions. Nosaltres sempre demanem el gran arreglo. Reclamem que al menys les petites pensions arribin al 50% de la pensió oficial de 954 euros. Ho hem aconseguit. A dia d’avui, quasi tots els pensionistes arriben a aquest percentatge i ara falta poder solucionar aquells casos que no hi arriben i poden presentar els seus casos al despatx de la Federació.

–Aquest despatx ja fa un any que està obert, ¿com està anant el seu funcionament?
–En aquest despatx atenem a tota la gent jubilada que vulgui explicar els seus maldecaps, inconvenients i problemes i només en un any hem pogut passar  i gestionar més de 100 casos de reclamacions dels nostres jubilats.

–¿Quin és el trajecte que tenen aquestes reclamacions una vegada són traslladades al despatx de la Federació?
–Hi ha casos determinats que han de passar directament al Ministeri i des de la Federació podem fer-ho de manera personal. A més la Federació té un delegat oficial a la junta directiva de la CASS. Aquest delegat és el que recull aquestes reclamacions i la majoria d’aquests casos són resolts directament per la CASS i no necessiten passar pel ministeri.

–D’aquest més d’un centenar de reclamacions rebudes, ¿la majoria són per qüestions econòmiques?
–El 90% són reclamacions relacionades en pensions i en problemes econòmics i també hi ha de malaltia.

–¿En poc més de 400 euros al mes un jubilat pot viure a Andorra?
–No, no. El jubilat que cobri el 50% d’aquesta pensió oficial ha de tenir per poder viure altres recursos. Aquestes altres ajudes són complimentats pels comuns que tenen serveis domiciliaris amb el qual els jubilats que no poden mantenir-se i tenen problemes poden demanar aquest servei.

–La població jubilada també fa ús de Càritas. La crisi també perjudica a la població jubilada.
–És normal. Si dins d’aquesta població jubilada el particular, o matrimoni fins ara estaven ajudats pels fills i aquest ara tenen problemes per com està la situació això redueix l’ajuda dins de la família. És aquí on ha d’intervenir l’ajuda dels comuns.

–Però ¿podem dir que hi ha jubilats per sota del llindar de la pobresa?
–Sí. Aquest problema hi ha sigut sempre però ha anat agreujant-se degut a l’encariment de la vida. El problema s’ha anat fent greu dins de les famílies que fins a llavors podien subsistir en la petita pensió i l’ajuda dels fills, però això ja ha canviat.

–¿Què es pot fer davant d’aquesta situació?
–El Govern no té diners per poder augmentar totes les pensions i les carències no només de la gent gran sinó d’altres grups de població. Aleshores hi ha un temps que no poden solucionar-ho. Quina és la solució? Augmentar les pagues, és clar. Però el Govern no pot, perquè no hi ha diners, aleshores això està subjecte a l’evolució que tindrà la nostra vida.

–Es parla de l’ajuda de fills, però també hi ha persones majors que viuen sols, ¿quins són els serveis d’acompanyament que poden tenir aquestes persones?
–Els serveis d’atenció domiciliària dels comuns. Estan molt ben atesos. En totes les parròquies els comuns treballen molt bé respecte a aquest servei.

–¿Quines altres reclamacions els jubilats tenen en ment?
–Només són problemes econòmics, perquè tota la resta de qüestions referides a atenció s’han resolt en les llars de jubilats. Aquestes llars ara es poden dir que són perfectes. Abans no hi eren i poc a poc s’han anat adequant i millorant. Es van crear aproximadament fa 15 anys i s’han anat modernitzant, perquè hem de recordar que les primeres només tenien una mica de cafè i poc més. Això s’ha transformat en grans sales on a més de televisió hi ha tot tipus d’atenció. A algunes de les parròquies inclòs se serveix el dinar per un mòdic preu a la gent gran.

–A més també conten amb un programa d’activitats.
–Sí, però això, ja s’organitza des de cada parròquia, cada llar fa les seves festes i concentracions i organitzen molts viatges.

–¿Creu que al jubilat andorrà se li escolta?
–Sí, d’això sí que estic segur. Tots els jubilats poden venir al despatx i poden venir a explicar els seus problemes.

–¿El jubilat, després de tota una vida treballant, té el sentiment de dependència de les administracions ?
–El jubilat el que voldria seria viure tranquil·lament sense haver d’esperar la trista paga que reb cada mes. Això és evident. És normal que el jubilat que tingui un piset tingui la tendència a guardar la seva casa, el seu raconet per poder estar aïllat en el seu retir. Aquesta pau tothom la vol. Hi ha qui pot hi ha qui no, aleshores aquest ha de buscar l’ajuda als comuns, perquè aquests també tenen ajuts per a l’habitatge.

–Aleshores, ¿es pot dir que no hi ha cap persona major que es quedi desemparada?
–Sí, cap. Ningú es queda desemparat.

–¿Quines solen ser les reclamacions de malaltia?
–El haver de pagar el 20% dels medicaments a les farmàcies suposa per alguns jubilats alguns problemes, per tant si es justifica que no pot fer front, des de la CASS estudien cas per cas i poden arribar a subvencionar el 100%.

–Als països veïns s’estudia la possibilitat d’augmentar l’edat de jubilació, ¿quina opinió li mereix?
–Molt en contra. Des de la Federació estem en contra de que s’apliqui aquesta mesura al Principat, perquè pensem que una persona que ha arribat als 65 anys treballant, pensem que s’ha guanyat ben bé el poc o molt que li quedi de vida poder viure dignament en el seu raconet.

–Hi ha gent que no té raconet i d’altra que necessita una atenció per ser depenent. ¿Fan falta més residències?
–Hi ha les necessàries actualment. Sempre serien benvingudes més perquè hi ha tendència com a tots els països que la gent gran va en augment. Ara per ara, les places de residències està saturada però és normal. Però a l’esdevenidor sí que faran falta.

–Però aquestes haurien de ser públiques perquè si hi ha 4.000 jubilats amb 400 euros al mes, pocs s’ho podran pagar.
–Tant si són públiques com privades hi ha d’haver una aportació, i aquesta ha de ser raonable dins de la possibilitat del jubilat que necessita de serveis.

–L’atenció dels jubilats canvia segons el color polític del Govern.
–Els jubilats estan ben atesos governi qui governi. Les atencions a la gent gran estan sempre a alt nivell canviï qui canviï.

–Tot i que ja han passat els Reis, ¿quina carta escriurien per als jubilats?
–Als Reis li demanaríem en primer lloc, que les pensions fossin estabilitzades. Això suposaria que fos el 100% de la pensió baixa que és de 950 euros. Hi ha una mancança en el sistema  dels mínims i dels màxims que s’ha de resoldre.

– ¿Què feien uns anys enrere els jubilats, si no tenien llars on acudir a passar el temps?
–Els jubilats estaven dins de la fase aquella en què els padrins es quedaven a casa, eren mantinguts per la família i vivien tots plegats. al canviar el sistema de vida familiar en el que tot el jovent ha de treballar per viure, aquest no es pot quedar a casa per cuidar dels padrins aleshores és quan es planteja la creació dels llars de jubilats per a que aquests no es quedaren desatesos. Aquí fa poc que s’han fet però s’ha de remarcar que a Andorra fa vuit o 10 anys enrere és quan ha fet un salt enorme en la manera de viure. La vida del jubilat no ha pogut seguir amb la velocitat que ha viscut el jovent. Aquest retard que hi ha hagut s’ha paït molt cruament perquè els padrins que estaven a casa tranquil·lament han hagut de canviar els seus costums.

–Però al llarg dels seus 90 anys vostè haurà vist molts salts que ha donat Andorra.
–Dins d’una Andorra on tot just hi havia una petita carretera, el salt que ha fet ara amb totes aquestes vies... Tota la població i tots aquells pobles que s’han multiplicat, per un andorrà vell com jo, és com una pel·lícula que ha anat a una velocitat enorme. Et preguntes com és que hem pogut arribar tan lluny, amb tanta preocupació i amb tan recel a un país que estava tranquil i dins de les seves preocupacions agrícoles.

–¿Canviaria algunes coses? ¿En quin any elegiria quedar-se?
–És possible que en canviés. El meu record el guardaria fa 40 anys, quan Andorra estava estabilitzada.

–Amb tota la seva vida haurà patit altres crisis, l’actual ¿és de les més greus?
–Hi ha hagut crisis a Andorra i també molt series però la crisi del nostre temps era bastant limitada perquè no hi havia població dins d’Andorra, se suportava molt agermanadament perquè era una crisi en la que hi participaven els pagesos i tot el poble. Era una crisi difuminada. Però ara la crisi és comercial i és molt dura perquè ataca molt la butxaca de la gent i també es viuen altres nivells de vida. La crisi actual, segons l’experiència, encara no s’ha acabat i s’allargarà bastant més del que creiem. Per què? Perquè estem dins de la manera de viure europea.

–En tota aquesta evolució s’han perdut valors i se n’han guanyat d’altres nous, ¿quin hauria de recuperar-se?
– S’ha perdut els valors de la joventut amb la gent més gran. El valor de la comunicació entre aquests dos segments de població s’hauria de recuperar. Un país com Andorra els valors de la joventut i de la gent gran haurien de tornar a marxar conjuntament, seria també una basa molt bona per recuperar-nos a dins d’aquesta crisi.