• L'historiador argentí que va localitzar les despulles de l'aviador al cementiri de la Massana prepara un documental sobre l'as
• La repatriació de les restes està de moment aturada

Charney, a la cabina d'un Spitfire, saluda l'as francès Pierre Clostermann; a la dreta, el nínxol 209 del cementiri massanenc del Bosc de la Quer. Foto: EL PERIÒDIC

Feia més d'un any que Ken Charney no s'enfilava fins aquest racó de diari. Sí, home, Charney: l'as angloargentí de la Segona Guerra Mundial que a mitjans anys 70 es va instal·lar a la Massana i que hi va anar a morir el 1982. Se'n va perdre aleshores i durant dos decennis llargs el rastre, fins que el 2008 l'historiador i paisà seu Claudio Meunier en va localitzar les restes dipositades en un nínxol anònim –el 209– del Bosc de la Quera i a punt de desnonament. La intervenció de Meunier va tocar la fibra del comú –les administracions de vegades en tenen, de sensibilitat– que va aturar el desnonament i va identificar la tomba amb una discreta làpida. Això va ser l'estiu del 2010: els amics argentins de Charney van iniciar aleshores una col·lecta per recollir fons i repatriar l'aviador a Bahía Blanca, on es va criar tot i que havia nascut a Quilmes el 1920. L'afer Charney pintava tan bé –amb l'autorització de la vídua, June, resident avui al comtat de Sussex, Anglaterra, i la implicació d'ex combatents de la guerra de les Malvinas i comandaments de la Força Aèria Argentina– que Meunier fins i tot va anunciar per a principis d'any –del 2011– la materialització d'aquest feliç final.

Però dotze mesos després, les despulles del pilot continuen al nínxol 209 del cementiri massanenc i de moment no hi ha data prevista per a la mudança. Diu Meunier que les eleccions municipals que van tenir lloc a Argentina l'agost passat i el consegüent canvi d'inquilins al consistori de Bahía Blanca han frenat l'última aventura de l'aviador. Frenat, sí, però no pas suspès, perquè els plans de repatriació continuen en peu. No només això: l'historiador i biògraf de Charney –en va reconstruir la trajectòria bèl·lica a Alas de trueno i Nacidos con honor– negocia amb una productora britànica el rodatge d'un documental sobre la peripècia vital de l'as. El final apoteòsic, digne de l'Spielberg de Salvar al soldado Ryan, ja està escrit: l'enterrament amb tots els honors en una tomba individual al cementiri El Recuerdo de Villa Harding Green, el barri més populós de Bahía Blanca. Amb un capítol immediatament anterior que tindrà lloc a la Massana, amb l'exhumació de les restes del pilot angloargentí. I qui sap si l'esperit de Saint Exupery –enrolat als anys 20 a la línia postal amb seu a Bahía Blanca que operava a la Patagònia i a qui Charney va arribar a conèixer– es dignarà fer-hi un cameo d'altura.

Col·lega de Clostermann

Així que el vas està mig buit –amb les despulles del pilot encara a Andorra– o mig ple, amb un documental en perspectiva. Segons. El cert, però, és que tres decennis després del traspàs ara tampoc corre pressa i que el que comptarà, al final, serà que l'aviador descansi definitivament a casa seva, tal com diu la seva vídua que ell mateix desitjava. Mentrestant, potser caldria mantenir viva en aquest racó de món la memòria d'un dels prop de 800 aviadors angloargentins que durant la Segona Guerra Mundial van combatre aper la causa aliada. Ni que sigui perquè va escollir aquest tros de Pirineu per passar-hi els últims anys i perquè, ves per on, centenars de compatriotes seus s'hi busquen cada temporada blanca les garrofes.

I és que Charney és un as de l'aviació amb tots els ets i uts: en els quatre anys de guerra, sempre la cabina d'un Spitfire –¿no noten les ràfegues de metralladora xiular per sobre seu, quan senten aquest nom?– va abatre set avions enemics –el primer de tots, un Macchi 202 italià, el juliol del 1942, sobre els cels de Malta– més cinc més de probables i altres sis de tocats. No gaire lluny de les 23 victòries registrades per Pierre Clostermann, el gran as francès –i que el 1944 va volar a les ordres de Charney, a l'esquadró 602 de la RAF– i que el converteixen, a més, en el més eficaç, per mortífer, de tots els pilots angloargentins. Amb dues Distinguished Flight Cross –la màxima condcoració de l'arma aèria de Sa Graciosa Majestat–al sarró.

Entre les gestes del seu full de serveis –algunes de les quals, recollides pel mateix Clostermann a El gran circ, no se'l perdin si volen experimentar la sensació de ser perseguits amb molt males intecions per 40 Focke Wull alemanys– n'hi figura una de mítica: els dies següents al desembarcament de Normandia –la cosa promet, ¿oi?– Charney va ser el primer pilot aliat a descobrir les restes del VII Exèrcit panzer en retirada, en una cèlebre acció que ha passat als llibres d'història militar –i també als videojocs, mirin Call of Duty– amb el nom de la Bossa de Falaise. I com aquesta un bon grapat. Busquin a El gran circ. S'hi quedaran enganxats. I tot això, un home que jeu semioblidat al Bosc de la Quera. ¿Mereix o no mereix un documental?

Per a més informació consulti l'edició en paper.