• Patrimoni ha reconstruït tres recipients ceràmics del Bronze inicial, entre el 2200 i el 1600 aC, a partir dels centenars de fragments recuperats a la Margineda
• El jaciment podria obrir al públic la primavera que ve

Els arqueòlegs treballen al pis de la cabana que els protoandorrans del 2200 aC van bastir aprofitant les dues roques de granit Foto: ALEX LARA / SFG

Els arqueòlegs van determinar el juliol passat que les restes d'una molt rudimentària cabana excavada al jaciment de la Roureda de la Margineda daten de l'edat del Bronze inicial, entre el 2200 i el 160 abans de Crist. Ni més ni menys que l'assentament humà més antic excabat al Principat. Ras i curt: la primera casa d'Andorra, tot i que aquesta casa no fos més que una humil barraqueta bastida entre dos enormes blocs de granit –els distingiran clarament a la fotografia d'aquí al costat– que van anar a espetegar a la Roureda durant l'última glaciació –entre 110.000 i 10.000 anys enrere, glups– i que els protandorrans de fa quatre mil·lennis van cobrir amb un sostre vegetal que no s'ha conservat. Associats en aquesta rudimentària habitació es van recuperar 700 fragments ceràmics, i és aquest puzzle d'argila el protagonista d'avui, perquè els arqueòlegs del servei de Patrimoni han reconstruït els dos recipients d'aquí baix, i que avui es mostren per primera vegada en públic.

I tornem al començament: si hem gosat entrar en la intimitat de la primera casa d'Andorra, ens trobem per tant davant de l'eixovar domèstic més antic que s'ha conservat in situ. Hi ha, és cert, restes anteriors –els fons de cabanes neolítiques del camp del Colomer, a Juberri, datats entre el 3400 i el 2500 aC– i n'hi ha també de coetànies, com ara les del jaciment del Cedre, a tocar de l'escola Meritxell. Però mai n'havien aparegut en tanta abundància ni associades en un assentament humà perfectament identificable.

Tallers locals

A la Roureda, sí. Un atractiu més, per si li'n faltava cap al jaciment on –recordarà el lector– entre el 2007 i el 2010 Casa Molines va exhumar les restes de la major fortificació medieval mai excavada al vessant sud dels Pirineus. Però avui hem retrocedit encara més enrere, fins a l'edat del Bronze i gràcies a aquestes estupendes olletes d'aquí al costat, que servien per conservar-hi cereal, aigua, cervesa o llet, i que s'han pogut reconstruir amb prou detall perquè ens en quedi clara la forma –coll obert, part inferior lobular i base plana– i també la decoració ungulada, aquestes incisions probablement practicades amb una canya o simplement a cop d'ungla i –opina Gerard Remolins, l'arqueòleg de Patrimoni que s'ha ocupat, juntament amb Pablo Martínez, d'aquests pacients d'argila– «de formes força grolleres, sense seguir cap patró aparent». N'hi ha de petites, de mitjanes i de grans. Tan grans que, diu, no es podrien transportar amb facilitat i quedarien per tant confinades a la Roureda. Aquí es van fabricar i aquí es van quedar: especula Remolins, a falta d'un estudi específic, que els recipients es van coure in situ, aprofitant els materials locals. De fet, tant la tipologia com la decoració els fan molt similars –«Germanes, per no dir bessones»– a les restes molt més fragmentàries i no tan abundants recuperades al Cedre: «Això fa pensar que hi podria haver hagut una certa relació entre les dues ocupacions, la de la Roureda i la del Cedre».

¿Un poblat a la Roureda?

I com que especular és probablement una de les arts més nobles –o com a mínim, fascinants– a què es pot llançar un arqueòleg, s'imagina Remolins a la Margineda un poblat format per diverses cabanes habitades probablement de manera estacional: «Se'm fa difícil pensar que només hi hagués una habitació i una sola família. És molt més probable que hi hagués més cabanes i estic convençut que en pròximes prospeccions apareixerà més material del Bronze en altres punts del jaciment. De moment, però, és només una intuïció i no tenim cap prova que ens permeti afirmar-ho». Que la Roureda va ser considerat històricament un emplaçament ideal –per les matèries primeres que s'hi trobaven a l'abast o pel domin de la vall que conferia– ho demostra el fet que s'hi han excavat restes des de l'edat del Bronze i fins al segle XIV, l'etapa final de la fortalesa de Somplosa, l'estrella del jaciment. Una ocupació això sí, discontinua i on falten per documentar alguns estadis intermitjos, des de l'Edat del Ferro –a partir del segle XI aC– fins a la tardoantiguitat, entre els segles V i VIII de la nostra era: «De moment no n'han aparegut restes, potser perquè no s'ha excavat al lloc on tocava o perquè realment no hi va haver ocupació humana, en aquelles èpoques».

Mentrestant, però, la Roureda continua parlant: als recipients deràmics del Bronze ara reconstruïts cal afegir el tresor –dos centenars de peces de ferro i bronze, amb tisores, sivelles, claus, anells i monedes, així com puntes de llança, fletxa i espasa– exhumats a l'estrat medieval del recinte. Una altra cosa és quan es podrà veure tot plegat: Casa Molines treballa amb la hipòtesi que sigui visitable a la primavera; una altra cosa és que el ministeri de Cultura i el nou comú ho tinguin tan clar. O que hi hagi pressupost. I de fet, cada any s'anuncia una obertura del jaciment que al final s'acaba frustrant. Així que convé refugiar-se en un saludable escepticisme. Al mateix llimb de les bones intencions es troba l'exposició amb tot el material recuperat que l'exministra Vela va anunciar el gener del 2010. De moment, ens haurem de conformar a veure-ho en paper.

Per a més informació consulti l'edició en paper.