• Tradicionalment atribuïda a José Claverol, l'Arxiu Nacional la posa al sarró de Guillem de Plandolit

El bisbe Benlloch i la primera pedra de la carretera general (1913). Foto: FONS GUILLEM PLANDOLIT (ARXIU COMARCAL DE L'ALT URGELL)

La d'aquí al costat és una imatge històrica: som a l'agost del 1913, i el bisbe Joan Benlloch s'ha desplaçat fins a la capital per posar la primera pedra de la nova carretera general. L'expectació és enorme i l'escena ha quedat retratada per a la posteritat en una fotografia que s'ha convertit gairebé en una icona. De fet, va ser una de les estrelles de l'exposició Escrit amb llum, la gran retrospectiva que el Govern va dedicar a la nissaga Claverol el 1996, i tradicionalment s'havia atribuït aquesta instantània al fundador de la nissaga, José.

Però les coses no esta tan clares. L'Arxiu Nacional va adqurir el 2008 una part del monumental fons de Guillem de Plandolit (la Seu, 1872-1932): exactament, 483 plaques de vidre i de nitrat de cel·lulosa que ni se sospitava que existien i que de la nit al dia van convertir el gran dels germans Plandolit en un dels noms majors de la fotografia andorrana del primer terç del segle XX, ben bé al costat dels seus coetanis, Joaquim de Riba camarlot, Josep Lluis Molné, Julià Reig Roqueta i... José Claverol. Aquest monumental fons serà el protagonista de la pròxima exposició de la sala virtual de l'Arxiu, i anirà acompanyada d'un també monumental catàleg, el primer que es publicarà exclusivament en format virtual –les retallades, ja saben, que han enviat el paper al bagul dels records, ja es veurà si definitvament– i que, entre d'altres notícies, aporta llum, molta llum sobre l'escena del bisbe Benlloch, el pic i el pare de tot plegat.

El conservador de fotografia de l'Arxiu i comissari de l'exposició, Isidre Escorihuela, inclou al catàleg un revelador on proposa una nova i molt plausible autoria per a aquesta fotografia. Escorihuela ha localitzat al fons Plandolit que es conserva a l'Arxiu comarcal de l'Alt Urgell el negatiu original del que procedeix la imatge: una placa de vidre de 13 per 18 centímetres. La tenen aquí dalt. Una troballa decisiva i que permet aventurar que l'autor d'aquesta imatge no va ser José Claverol, com s'ha mantingut tradicionalment, sinó –i és clar– Guillem de Plandolit. Escorihuela basa la seva hipòtesi no només en l'existència d'aquesta placa de vidre –un indici que en l'àmbit de la fotografia històrica és considera definitiu a l'hora de posar o treure autories. També ha efectuat una anàlisi comparativa amb una altra perspectiva de la mateixa escena atribuïda també a Claverol. De la comparació entre les dues instantànies conclou que José Claverol és el fotògraf que surt al fons de la imatge d'aquí a l'esquerra, sota el pal de la llum. I que Guillem de Plandolit és un dels dos fotògrafs que apareixen en la imatge que sí que va prendre José Claverol, amb totes les personalitats d'esquenes a l'escena principal.

Una resposta i més misteris

Vet aquí una de les grans aportacions d'un catàleg que tanca interrogants en la mesura que n'obre de nous, cosa que d'altra banda el fa més fascinant encara: ¿com va anar a parar un original de Plandolit al fons Claverol?, es demana Escorihuela ¿Compartien o es passaven imatges, els dos fotògrafs? I tot plegat sense ànim de polemitzar, adverteix Escorihuela, perquè «rectificar autories no és ni ha de ser un acte de desvalorització sinó que, al contrari, ha de servir per posar l'ordre just en la història de la fotografia andorrana de començament del segle XX». La de Claverol no és l'única autoria rectificada en el catàleg de l'Arxiu. Segons Escorihuela, també corresponen a negatius de Plandolit postals que fins ara constaven com a originals d'una altra patum de la història de la fotografia local, Henri Gausen, de qui el 2007 el ministeri va adquirir còpia digital de les fotografies de temàtica andorrana conservades als arxius departamentals de l'Alta Garona. La sorpresa va saltar quan al lot Plandolit que el 2008 va ingressar a l'Arxiu hi van aparèixer fins a sis plaques de vidre d'on van sortir altres si postals fins ara atribuïdes a Gausen. Una d'aquestes plaques és la vista de Meritxell d'aquí dalt.

Un altre que veu matissada la seva autoria és Rossell i Serra fill, postaler ben representat al fons Parisel de l'Arxiu. També aquets Rossell i Serra –ha determinat Escorihuela– va publicar postals amb la seva rúbrica tot i que procedien de negatius originals de Plandolit. Una feina detectivesca, en fi, aquesta de comprovar, revisar i si cal rectificar autories, que el conservador ha dut a terme creuant d'una banda el fons Plandolit i, de l'altra, la informació continguda al Répertoire des 1ères cartes postales 1902/1920 des vallées d'Andorre. Però no tot el treball ha consistit en això. El mig miler de plaques que integren el fons –dos centenars de les imatges es publicaran al catàleg, i una cinquantena, a l'exposició virtual que s'obrirà el febrer– ofereix una informació privilegiada i en molts casos única sobre el primer terç del segle XX andorrà, un dels períodes fotogràficament més opacs. Hi ha, per exemple, una fotografia de la creu romànica de Prats, avui perduda. I la instantània que tenen aquí dalt, datada el 1905 i on una pancarta penjada de l'hotel Pla anuncia una sessió de «cinematógrafo», probablement la primera de què es té constància documental. I com tot bon relat, el de Plandolit és una mina de misteris: l'any de la seva mort, per exemple. Joan Peruga la situa el febrer del 1932. Però al lot en mans de l'Arxiu hi ha imatges datades un any després. ¿Seves, cas en el qual caldria retardar la data fins ara acceptada del seu traspàs? ¿Del seu germà petit, Pau-Xavier? El febrer, més respostes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.