Albós, davant de l'escultura que evoca el Pessebre Vivent, a la placeta de Santa Anna. Foto: EL PERIÒDIC

Fundador i president de l'esbart Santa Anna, president també del Sindicat d'Iniciativa, conseller d'Escaldes durant dues legislatures, i nen botones a l'hotel Valira –on va atendre, no s'ho perdin, el doctor Trueta, el violoncel·lista Pau Casals i el general Moscardó– Tonet Albós s'enfila aviu fins aquest racó de diari com a pessebrista de primeríssima hora, pioner d'aquella aventura que Esteve Albert va fer possible a Engordany entre el 1955 i el 1962 i que des de la setmana passada evoca aquest monument d'acer i ciment que tenen aquí al costat. Pessebrista vivent, és clar.

–Esteve Albert, ¿visionari, un il·luminat, un geni?

–Un geni. I al principi, incomprès.

–¿Els va enredar, els escaldencs, amb això del Pessebre?

–Va saber engrescar tot el poble per fer realitat la seva visió. Diguem que ens vam deixar entabanar. Amb molt de gust, això sí.

–¿Qui eren els còmplices d'Esteve Albert?

–Ell va ser l'ànima del Pessebre, sens dubte. Però també hi van col·laborar el pare Enric Graner; Sebastià Bertran, que havia sigut cantant d'òpera; i tot l'esbart Santa Anna, que s'acabava de fundar.

–¿Quanta gent hi participava, en el muntatge?

–Un centenar i mig, ben bo. De totes les edats.

–¿Assajaven?

–A l'hotel Grandalla, que portava precisament el senyor Bertran.

–¿Hi havia càstings, per fer de Verge Maria, Sant Josep i tota la pesca?

–No, no. Però pensa que al Pessebre s'hi va bolcar gent que mai no havia anat a Missa, i a qui els capellans feien més aviat picor.

–¿Qui era l'estrella del Pessebre?

–Ester Altimir. Feia de pastora, presentava els que portaven regals a la Mare de Déu. Que –per cert– era una cosina seva, l'Elena Altimir. De Sant Josep en feia Francesc Rossell, i després el va succeir –per poc temps– Ramon Canut. I hi havia també el dimoni, l'Agustí Guimerà; i els pastors, que ballàvem al final una dansa i ens preníem el vi bullit que portava Francesc Mora. Acabàvem força contents, com pots comprendre.

–Sé que també hi havia contrabandistes, en aquell Pessebre. Una llicència poètica, suposo.

–Era el toc andorrà. Els contrabandistes eren Joan Tomàs i Josep Rius. Devien ser dels pocs que a la vida real no feien el contraban. Com a curiositat, un dels àngels titulars era Antoni Aleix, nen aleshores, que després va ser durant molts anys el director de la Policia.

–I a vostè, ¿se li donava bé, fer de pastor?

–I tant: em feia el milhomes, i quan arribava el dimoni era un covard monumental, com n'hi ha pocs.

–¿Quantes funcions feien?

–Els dissabtes i vigílies de festa. Normalment començàvem per la Puríssima, però un any teníem tanta demanda que ho vam avançar a Tots Sants. I en els millors moments, fèiem dues representacions diàries, totes dues nocturnes.

–¿Quants espectadors podien tenir?

–Al segon any vam comprar una tribuna, amb butaques, calefacció als peus –aigua calenta de les Escaldes. I al sostre, amb infrarojos, no et pensis. Potser hi cabien unes 250 persones. Ben bé. Ens va costar cap a 300.000 pessetes, que vam pagar amb un emprèstit a Banca reig. I quan vam plegar, els comerciants d'Escaldes ens en vam fer càrrec: 5.500 pessetes per barba. I amb molt de gust que les vam pagar.

–¿Per què es va morir, el Pessebre?

–El que passa amb els artistes, que se'n cansen i volen fer altres coses: Esteve Albert tenia altres idees al cap; es va intentar fer una associació, però en volien saber més que ell, i la qüestió és que a poc a poc es va anar refredant.

–Els pessebres vivents han proliferat com bolets, a Catalunya. ¿N'ha vist algun?

–El de Corbera, que va ser un dels primers. Estava bé, però com el marc d'Engordany, cap més.

–Sí, però d'aquell Engordany no en queden ni les pedres.

–Pots comptar, però pensa que tot el que avui és l'avinguda del Pessebre fins a dalt, a la plaça d'Engordany, era un prat. Res a veure. És una pena. No s'havia d'haver deixat perdre mai: ni el Pessebre ni aquell paisatge únic que teníem.

–El quadre plàstic és un altre dels grans records del Pessebre.

–És que impressionava: el públic seia a la butaca i no hi veia res, perquè estava tot a les fosques. S'anaven encenent els llums i es veien les figures immòbils durant 5 minuts. ¡Que feia fred! I el més bonic va ser una vetlla de Nadal que va nevar. Allò va ser ben bé... ¡un miracle! Sensacional.

–A més de molt sentit, el Pessebre va ser molt lucratiu.

–I tant: pensa que llavors no hi havia limitació d'horaris. Un cop s'acabava, la gent aprofitava per anar a comprar. A casa teníem una botiga, el Palau dels Licors, i ni ens canviàvem de roba; vestits de pastor obríem i ens posàvem a despatxar.

–Vaja, que van fer la primera pela gràcies al Pessebre.

–I tant, que sí, però has de comptar que en aquella època, des d'octubre i fins a Pasqua, a Andorra no hi havia ningú. El primer dissabte del Pessebre venien 8 autocars. I cap amunt. És que el primer turisme d'hivern el va portar el Pessebre; abans fins i tot que l'esquí. Pensa que les entrades es despatxaven a una oficina de l'avinguda de la Llum de Barcelona, que era el súmmum de l'elegància.

–Si els surten llavors amb un decret d'horaris comercials, la lien.

–És que era impensable. De fet, no n'hi havia, d'horaris.

–Per acabar, ¿en quin paper del Pessebre veu el cap de Govern?

–Faria un bon Sant Josep.

–¿I Trini Marín?

–La pròxima cònsol podria ser una de les pastoretes que li porten ofrenes a la Mare de Déu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.