• L'estendard, acabat de restaurar, es presentarà oficialment el 15 de gener

Detall del pendó, que des de fa quinze dies penja a l'esquerra del retaule major de Sant Serni Foto: ÀLEX LARA

Havia de ser demà, però al final no serà fins al 15 de gener, just després de la Missa de 12. Del 15 de gener del 2012, s'entén. Això sí, amb presència de Montserrat Xirau, la restauradora que ens ha tornat nou de trinca l'estendard grana de Sant Serni, quasi acabat de sortir del forn, i que en coneix les intimitats probablement millor que ningú, mossèn Ramon inclòs. Però els que no tinguin espera –segur que n'hi ha– ja poden visitar aquesta peça única a la parroquial de Canillo, on penja des de fa quinze dies. L'han de buscar al costat de l'altar, a l'esquerra del retaule major. No hi ha pèrdua. La fila que fa la poden veure aquí al costat: una bandera monumental –fa 4,30 metres d'altura per 2,60 d'amplada– que s'havia d'exposar inicialment en un pla inclinat però que s'ha penjat de forma totalment vertical. No és el més adequat per a la conservació de la peça, adverteix Xirau, però es tractava de conciliar les indicacions tècniques amb les necessitats logístiques: si es pretenia que el pendó tornés ni que fos temporalment a casa seva, Sant Serni, l'única opció era penjar-lo. En posició horitzontal no hi cap: massa bandera per a un temple tan petit. I més ara, que ha de compartir espai amb les figures del pessebre i l'horror vacui que marca la tendència decorativa de l'església.

Exposició temporal / Una recomanació: si el lector es decideix a pujar fins a Sant Serni –mossèn Ramon obre a les 10 i tanca a les 17 hores–, no es descuidi d'obrir els llums. És l'única forma d'apreciar els delicats brodats del teixit, aquesta mena de magranes que es distribueixen simètricament per tota la tela, especialment gastades a la part inferior de l'estendard, just el que estava més estripat abans d'arribar al taller. Es tracta, com sabrà el lector (PERIÒDIC del 14 de desembre) d'una bandera processional que apareix ressenyada en un inventari del 1803, i que es va treure en processó per Corpus i per Sant Roc fins als anys 20 del segle passat, quan la llum elèctrica va arribar a Canillo, es van estendre els fils pel carrer i els feligresos es van trobar que el pendó no hi passava per sota, de tan alt com era. Així que el van deixar en un racó de l'església, i aquí s'hi va quedar fins que el 2009, amb l'última reforma del temple. El Govern i el comú hi han invertit 4.400 euros perquè torni a lluir en tot l'esplendor. S'hauran d'afanyar, però, perquè la intenció de les dues administracions és que la bandera s'exposi només de forma temporal, un parell de mesos l'any. Després es tornarà al magatzem per ser conservat en les condicions idònies. En posició horitzontal, per començar. La intervenció de Xirau, que s'ha allargat mig any, va consistir a netejar la bandera, alinear i consolidar el teixit, fixar el serrell restituir el plec per a l'asta. Peça quasi única, ho dèiem al començament: a tot el país només té quatre germans més –tres procedents de Santa Eulàlia d'Encamp, i un de Sant Iscle, a la Massana. A Sant Serni n'hi ha un de més petit, molt degradat però que –de moment– no passarà per la consulta del doctor. Així que aprofitin per mirar el d'aquí dalt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.