• Només la biblioteca de la UdA evoca José Luis Sampedro, recent premi nacional espanyol de les Lletres H L'intel·lectual català va ser durant 20 anys president d'honor de la Universitat d'Estiu

La biblioteca José Luis Sanpedro de la Universitat d'Andorra Foto: ÀLEX LARA

La lucidesa és en ocasions estranyament premonitòria. Mirin si no aquestes paraules de José Luis Sampedro, l'home que des del 1986 i durant els dos decennis següents va ser el molt lúcid president d'honor de la Universitat d'Estiu: «D'aquí a uns anys, els joves estudiants veuran aquesta placa i es demanaran: ‘¿Qui és aquest de la biblioteca?' Però és just que sigui així. La vida és molt maca, tant quan crea com quan destrueix». Les va pronunciar el 20 de maig del 2008, just el mateix dia que l'aleshores cap de Govern, Albert Pintat, li imposava l'Orde de Carlemany, i que inaugurava solemnement la placa que li presta el seu nom a la biblioteca de la Universitat d'Andorra.

Han passat només tres anys, d'aquest pessebre, però és probable que s'hagi complert ja el seu vaticini: ¿qui és, aquest de la biblioteca? I no només s'ho demanen els estudiants, si ens hem de refiar de l'absoluta indiferència amb què va ser rebuda en aquest racó de món la notícia del premi Nacional de les lletres que el 28 de novembre li concedia el Ministeri de Cultura espanyol. Tan sols Alexis Estopiñán, en una columna publicada a EL PERIÒDIC –vostès perdonaran–, ha evocat públicament la figura proteica d'un home profundament vinculat a la vida acadèmica i intel·lectual d'aquest país en l'últim quart del segle XX. La resta, silenci. No calien òbviament reverències, però potser sí que els responsables de la institució que hi va confiar durant vint anys, que va considerar-lo mereixedor de la més alta condecoració estatal i que li va dedicar la primera biblioteca universitària, tinguessin una mica més de memòria històrica. No ha sigut així, i potser no cabia esperar una altra cosa.

Viure és oblidar, sí. Però és que en el cas de Sampedro, es tracta ja de contumàcia. I com que encara no ens ha arribat a nosaltres, l'hora d'oblidar, recordarem aquí que l'homenatge del 2008 ja va ser una fórmula amb què Pintat (i Juli Minoves) pretenien esmenar una badada prèvia de Marc Forné i el seu ministre d'Educació, Pere Cervós, que s'havien descuidat de posar-li a la biblioteca el nom de Sampedro. Per no parlar de l'Orde de Carlemany, que va estrenar el mateix Sampedro, que Gehry –el segon ordenat– va acabar rebutjant, i de la qual mai més s'ha tingut notícia. ¿Quants lectors en sabien l'existència? Tampoc aquí no va tenir sort, l'escriptor espanyol: diu que era la primera medalla que es deixava penjar a la vida. Potser avui s'ho pensaria dues vegades. Com diria Gardel, «veinte años no es nada».

Per a més informació consulti l'edició en paper.