• Martínez Embid proposa el geòleg suís com el primer pirineista que es va interessar pels nostres pics
• Segons l'últim premi Pirene, cap al 1810 va pujar a Fontargent i al port de Siguer

Fontargent, el pic de 2.618 metres que Charpentier va pujar el 1809, segons Embid Foto: el periòdic

La història dels pirineistes que històricament s'han interessat per les nostres muntanyes encara s'ha d'escriure. Però mentre esperem la conjunció astral que ho permeti, Alberto Martínez Embid n'ha traçat un esbós des del molt recomanable bloc que alimenta al web de Desnivel. L'han de recordar, aquest aragonès loquaç i grafòman, perquè 15 dies enrere es va endur l'accèssit de l'últim premi Pirene de periodisme interpirinenc, i gràcies precisament en aquest bloc.

Però parlàvem de pirineistes històrics. I no ens referim aquí als megaclàssics del XIX i principis del XX –els Packe, Russell, Schrader, Gourdon, Saint Saud i Jean d'Ussel. Embid s'ha allunyat dels camins trillats, ha anat una mica més enrere encara i s'ha preocupat de buscar les traces dels primers muntanyencs que es van aventurar pels nostres pics i en van deixar constància escrita. I buscant, buscant és com ha arribat a Jean de Charpentier (Freiberg, 1786-Bex, 1855), geòleg suís que, proposa Embid, va ser «el primer pirineista que es va atrevir a pujar una muntanya andorrana». De fet, no va ser una, sinó tres, les muntanyes que va pujar: Fontargent, el Port de Siguer i la Serrera. I diem que ho proposa perquè en realitat es tracta d'una hipòtesi sustentada en la descricpió d'aquests tres pics que en va deixar a l'Essai de la constitution géognostique des Pyrénées, publicat el 1823 i on va deixar constància del periple pirinenc que el va tenir ocupat entre el 1808 i el 1812.

Segons Embid, el nostre pioner es va establir a Tolosa cap al 1809, «i donat que li interessaven extraordinàriament les ferreries, és fàcil deduir que va visitar Andorra en alguna ocasió». És cert que a l'Essai en dóna només notícies vagues i tòpiques –el més creatiu que en diu és que «és un país neutral que disposa d'una particular forja de govern»– però també, insisteix Embid, que l'única forma d'establir l'altura i la naturalesa geològica dels tres pics –com ho fa Charpentier a l'Essai– era pujant-hi personalment, cosa que el fa conclouore que «molt probablement, els seus reconeixements van suposar l'inici del pirineisme al Principat». Val a dir que no se li donava del tot malament, això de mesurar muntanyes: a Fontargent li va atribuir 2.807 metres d'altura, quasi 200 més dels 2.618 que fa en realitat; al port del Siguer també se li'n va anar la mà i li'n va posar 2.917, quan en fa 2.638; i en canvi a la Serrera quasi la clava: 2.939 metres, un pamet de res més dels 2.917 que fa a la vida real.

De l'Arcàdia a la selva

La visita de Charpentier, però, va ser només un miratge. Com diu Embid, «després d'aquest prometedor debut el muntanyisme andorrà es va frenar en sec i durant anys i panys ningú es va interessar pels orgullosos cims andorrans». Fins a la irrupció de Russell, quasi mig segle després, i les molt explotades visites dels Vuillier, Regnault i companyia, l'única referència que en salva és el capítol andorrà de Les Pyrénées, ou voyages pédestres depuis l'océan jusqu'à la Méditerranée, de Vincent de Chausenque (1834). El viatger francès es limita a repetir els tòpics d'una Arcàdia feliç habitada per ingenus natius «que han conservat els costums senzills i lliures quan tot al voltant es corrompia». Inclou també alguna nota sorprenent –«La ignorància és menor a Andorra que a les regions veïnes, i cada capellà dirigeix una escola gratuïta on fins i tot s'hi ensenyen els rudiments del llatí»– i conclou amb el sempitern mantra sobre el bon salvatge andorrà: és reconfortant, diu Chausenque referint-se a Andorra, «que existeixi a Europa un racó on l'home pot encara somiar a ser lliure sense que aquesta paraula màgica resulti profanada».

Charpentier és l'heroi d'aquest article. Per pioner i per inèdit. Però Embid també ha rescatat de l'oblit un èmul de l'il·lustrat Francisco de Zamora –ja saben, el viatger que ens va visitar el 1788 i que Albert Villaró ha convertit quasi en un de la família. Quasi coetània a la de Zamora va ser la jornada andorrana de José Cornide Saavedra (Corunya, 1734-Madrid, 1803), geògraf gallec que dedica unes línies al nostre racó de món a la seva Descripción física, civil y militar de los montes Pirineos (1794). Això, és clar, si és que va arribar a venir, perquè els seus apunts sobre el Principat no deixen de ser «generalidades», com diu Embid.

Amb certa gràcia, això sí. Per començar, Andorra és per a Cornide un «pequeño partido» –deixem-ho en castellà, per conservar el regust de les paraules– «molt semblant en les seves circumstàncies locals a la vall d'Aran». Fins aquí, bé. Passa immediatament a descriure'n un clima que ja voldrien les estacions d'esquí avui –«Fred i ben poc acollidor perquè amb prou feines hi ha tres mesos l'any que no nevi a les muntanyes que l‘envolten»– i s'embarca finalment en un llistat de la fauna autòctona –l'animal, no pas la humana– del que més que un país, sembla un zoològic: «En les seves muntanyes s'hi crien ossos i llops, isards i llebres d'una mida extraordinària, ànecs, gallines silvestres i perdius; i als seus rius s'hi pesquen grandioses i delicades truites». Potser sí, que aquella Andorra era una mena de parc juràssic. Per sort, però, ni ossos ni llops es van cruspir Jean de Charpentier, des d'ara, I d'Andorra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.