• Bonell alerta de la pervivència d'estereotips que dificulten la participació política de les dones

Les doneshomenatjeades, a l'hemicicle del Consell General, acompanyades del síndic, la subsíndica i altres autoritats Foto: EDUARD COMELLAS

El 14 de desembre és una data per recordar. Ahir va fer 40 anys que les dones van poder votar per primera vegada a Andorra i ahir, per primera vegada, aquelles dones que ho van fer possible –les 378 dones que l'any 1968 van signar una petició reivindicant el dret de vot– van rebre el reconeixement institucional de part del Consell General. 40 anys després, les coses són molt diferents gràcies a aquella reivindicació, va subratllar la subsíndica general, Mònica Bonell, en el seu discurs: «Si la democràcia andorrana ha avançat, si avui ens trobem davant un hemicicle que està ocupat per 14 consellers generals i 14 conselleres generals, si hem aconseguit la paritat perfecta, quasi sense adonar-nos-en, com si fos tan normal, és efectivament gràcies a la iniciativa d'un grup de dones andorranes».

Cosa que no treu que encara hi hagi alguns «estereotips anacrònics». «La igualtat de drets és un fet jurídic, però les pressions a la societat, les situacions dels àmbits familiars, la permanència d'algunes actituds paternalistes i el pes de tradicions dificulten que [aquests drets] estiguin plenament assumits», va alertar la subsíndica. I encara, en declaracions posteriors, va afegir: «Les dones que estem en política hem de posar la força de voluntat per donar el 100% a casa i a la feina».

Un esforç suplementari, doncs, que han de fer les dones que es dediquen a la política i la necessitat de demostrar la seva vàlua per ocupar càrrecs que, tradicionalment, havien ocupat els homes. Angelina Mas, que va ser una de les impulsores d'aquell moviment iniciat en realitat el 1967, ho va resumir amb una cita prou significativa: «La igualtat total s'assolirà quan una dona pugui ser escollida encara que sigui incompetent».

LLUITA PER LA IGUALTAT / Mas va assenyalar que l'objectiu que perseguien aquell grup de dones que es reunien de manera clandestina era la igualtat, cosa que implicava, entre d'altres, el dret de vot. La petició que es va fer al Consell General, de fet, recollia tres demandes: aconseguir el dret de vot per a les dones; el dret de ser elegibles i, finalment, els drets polítics per als fills i filles de les cabaleres.

DE 1967 A 1973 / L'any 1967, un grup de set dones –una de cada parròquia– va demanar l'autorització per recollir les signatures. Va ser el 15 de maig de 1968 que les impulsores d'aquella iniciativa, amb la força de les 378 signatures recollides –que en aquell moment representaven el 5% dels andorrans i les andorranes–, van fer la petició formal al Consell. La resposta trigaria més d'un any a arribar, i va ser només una victòria a mitges: llum verd al dret de vot, però res del dret de les dones de ser elegibles.

Les dones van poder exercir el dret de vot el 14 de desembre de 1971 –les primeres eleccions en què els fills de les cabaleres van gaudir també dels seus drets polítics. El 17 de maig de 1973, els consellers Òscar Ribas Reig –que justament havia obtingut el dret de vot l'any 1971– i Jaume Bartumeu Canturri van presentar una moció per tal que les dones poguessin ser elegibles, moció que va ser aprovada una setmana més tard malgrat la «sàvia prudència» que havia estat adduïda quatre anys abans per negar-los aquest dret.

«A les eleccions de 1973, les llistes comunals ja comptaven amb candidates. Lentament, també, les dones han anat fent-se presents en les responsabilitats polítiques, als comuns, al Consell General i també al Govern, que als anys 70 encara no existia», va recordar Mònica Bonell.

LA PRIMERA ILP / Fa menys d'un mes, quan es va anunciar públicament l'acte d'homenatge a les 378 signatàries, la consellera general Rosa Gili es va referir a aquell moviment comsi es tractés «en certa manera, de la primera ILP». Una idea que la subsíndica general va recollir en el discurs d'ahir: «Hem de qualificar la seva actuació com la primera iniciativa legislativa popular. Una petició per demanar els seus drets, sense violències ni estridències, però eficaçment, amb adhesius i propaganda, tot imposant la lògica i el sentit comú enfront de tabús ancestrals».

L'acte d'ahir va aplegar una cinquantena de dones, les mateixes dones que van impulsar o participar en la recollida de signatures. La sala de passos perduts del nou Consell General, tal com va remarcar Bonell, era ahir «plena de records del que es va viure durant el procés»: la reproducció de les signatures, exposada en un mural; de la súplica presentada al Consell General i d'un document que es va redactar per a una roda de premsa, celebrada davant del retard del Consell General a l'hora de donar una resposta. Igualment, es van reunir per primera vegada les set urnes històriques –encara que Escaldes-Engordany no existia com a parròquia abans de 1978, ja gaudia d'autonomia administrativa.

A l'homenatge, presidit pel síndic general i la subsíndica –que va ser l'encarregada de pronunciar el discurs institucional–, hi van assistir nombrosos consellers i conselleres generals, així com diversos cònsols i consellers de Comú. També hi era present l'ex-cap de Govern Òscar Ribas, coautor de la moció que es va presentar el 1973 en favor de l'elegibilitat de les dones.

AGRAÏMENT / El d'ahir era un acte d'homenatge i, alhora, d'agraïment a aquelles 378 dones que van canviar el curs de la història política del Principat. La subsíndica general es va referir a l'extracte d'una entrevista de l'època a Concepció Naudi, a propòsit d'aquelles eleccions generals i comunals de 14 de desembre de 1971: «Li demanaven què significava per a ella entrar a formar part del cos electoral de les valls d'Andorra. I respongué que una gran il·lusió, però sobretot perquè havia treballat no per a ella, sinó per a les generacions futures. Li demanaren també si els joves i el poble l'havien remerciat pels esforços, i respongué que no, però que estava molt satisfeta». I Bonell va concloure: «Ara en tenim plena consciència, de la seva feina, i per això, en nom de les conselleres, així com dels consellers generals, sí que els volem donar les gràcies».

Per a més informació consulti l'edició en paper.