• El pendó de Sant Serni es presenta diumenge a Canillo, després de vuit mesos de cirurgia major

El pendó, després de la intervenció al taller de la restauradora Montserrat Xirau. Foto: EL PERIÒDIC

Mirin-se bé les dues imatges d'aquí al costat: no ho semblen, però són la mateixa peça, un monumental pendó, bandera o estendard procedent de Sant Serni, que fa 4,30 metres d'altura per 2,60 d'amplada, i que fins als anys 20 del segle passat es treia en processó per Corpus i per sant Roc. I no ho semblen, la mateixa peça, perquè la segona fotografia va ser presa ara fa nou mesos, just abans de passar pel taller de la restauradora catalana Montserrat Xirau. Ja ho veuen: un drap –gegant, això sí– a punt, a punt de desintegrar-se, després de passar els últims vuit decennis arraconat sota l'escala del campanar de la parroquial, fins que va ser descobert la tardor del 2009, en començar l'última reforma de l'església. Nuo mesos després, i finalitzada la intervenció de Xirau, el pendó torna a lluir en tot l'esplendor, i diumenge es presentarà en societat a casa seva, Sant Serni, perquè els pendons també tornen a casa per Nadal. Com a mínim, aquest. Si es compleixen els plans del ministeri de Cultura –que ha sufragat el gros de la restauració, xifrada en 4.400 euros– l'estendard s'hi exposarà els pròxims dos mesos en posició vertical, que no és l'òptima –com sí que ho seria en horitzontal– però que és l'única opció possible si es vol exposar ni que sigui temporalment al seu emplaçament original i en el context litúrgic que li correspon, diu la restauradora. Transcorreguts aquests dos mesos, es retirarà fins l'any que ve per conservar-lo en les millors condicions.

Xirau va rebre un pacient en un estat deplorable, a causa precisament de les pèssimes condicions en què havia sobreviscut. Afortunadament, matisa, el teixit encara conservava «una bona cohesió interna», així que l'estat no era terminal. La intervenció va consistir en la neteja de la bandera, l'alineat i consolidació del teixit, la fixació del serrell i la restitució del plec per a l'asta. De totes aquestes operacions, la més urgent era, diu, frenar-ne la degradació; i la més delicada, la neteja del teixit, que no és tan evident –adverteix Xirau– quan la neteja s'ha de fer per immersió i es tracta d'un pendó de quasi cinc metres d'altura: «L'objectiu principal de la intervenció era garantir la pervivència d'aquest patrimoni, eliminant-ne els productes que haurien seguit degradant el teixit i evitar l'augment dels estrips i les deformacions, però respectant al màxim la integritat de la peça».

¿Ho ha aconseguit? Xirau es resisteix a vaticinar la vida que li queda per davant. Dependrà, adverteix, de les condicions d'exposició, de manipulació i d'emmagatzematge. Però convé no oblidar que ha demostrat una sobrada capacitat de resistència i que ha sobreviscut quasi un segle abandonat als elements i els rosegadors en un racó de Sant Serni. Així que valent, sí que ho és. El pendó carmesí que ara reneix de les cendres és el més gran dels dos que s'han conservat a Canillo. L'altre és una peça de color cru i de mida més discreta –el tenen aquí al costat, en una fotografia de principis del segle XX– que ha passat per cal metge tot i que presenta un estat similar al del seu germà gran que, diu Xirau, «fa aconsellable realitzar--hi una intervenció per aturar-ne la degradació». Com es veu a la imatge de Builles, hi havia encara un tercer pendó –el que sosté la mainada en primer terme– que no ha arribat fins a nosaltres.

Una peça quasi única

¿Quin és el valor, de la peça que diumenge torna a Sant Serni? Segons Xirau, els pendons van ser en altre temps peces habituals, fins i tot abundants en l'eixovar parroquial. A Catalunya se'n conserven de similars i de més antigues encara, diu, però «la progressiva pèrdua de funció i l'escàs interès pel patrimoni tèxtil ha fet que moltes d'aquestes peces no ens hagin arribat». De fet, i a banda dels canillencs, al Principat se'n conserven quatre exemplars més: un del XVIII procedent de Santa Eulàlia i avui custodiat al servei de Patrimoni; dos més datats els 1882, i que s'han conservat també a Encamp, i finalment, una bandera processional de color carmesí decorada amb motius florals conservada a Sant Iscle, a la Massana, i que recorda sospitosament el pendó canillenc.

Pel que fa a aquest últim, Xirau no s'atreveix a concretar més la datació fins ara proposada –un inventari del 22 de juliol del 1803 ressenya «una bandera nova de domàs carmesí de la forma major», molt probablement el nostre pendó– però en destaca, això sí, les peculiaritats que el converteixen en una peça d'especial interès: d'una banda, les dimensions i la forma, «amb el queixal central sortint, quan l'habitual era un final amb dues puntes o un perímetre recte»; de l'altra, les històries lligades al seu origen, diu. Ja saben: que si és el present amb què es va resoldre –a favor dels canillencs, s'entèn– un llarg plet amb una comuna de l'Arieja, o si bé constitueix el pagament d'una penyora de bestiar a les Costes del Pinet. Això, per no parlar d'un altre document del 1716 que parla de «2 banderes de domás carmezín», i que obligaria a avançar encara un segle la datació del pendó. Que, per cert, se'n pot dir també penó. O estendard. Fins diumenge.

Per a més informació consulti l'edició en paper.