Toca rumba urbana. El públic respon i els programadors ho saben. Així que fins i tot Canillo s'apunta a la moda mestissa i en proposa aquest any una vetllada amb La Pegatina, el concert estrella de la festa major. Serà el 18 de juliol i la banda barcelonina compareixerà amb el segon disc, Via mandarina (2009), convertida en un dels fenòmens més multitudinaris de l'escena catalana dels últims anys, i amb el mèrit afegit de no ser una banda especialment mediàtica. El boca-orella és en bona part el culpable d'un èxit que es va començar a gestar al 2007, quan publiquen ¡Al carrer!. Val a dir que aprofiten la inèrcia d'il.lustres precedents, des de Macaco fins a Dusminguet i Cheb Balowski, i tota la patuleia del so Raval. La Pegatina originària --guitarra, veu i cajón flamenc: així és com va presentar-se al Testarrock 2008-- multiplica els efectius, incorpora acordió i trompeta i adquireix la fesomia actual, la de Via mandarina.

L'invent no els pot haver sortit més rodó: un centenar de concerts al 2010; 20.000 fans al Facebook; 300.000 visites al MySpace, i més d'un milió de descàrregues. Poca broma. També és cert que sempre s'han sabut envoltar de bons padrins: a ¡Al carrer! hi van enredar Manu Chao, Che Sudaka i Radio Bemba. A Via mandarina hi han enrolat D'Callaos, El Puchero del Hortelano i l'Always Drinking Marching Band. A banda del repertori propi, hi versionen sengles temes de Mártires del compás i dels granadins Tatamka. El resultat és, segons les cròniques, una cúmbia que sua la cansalada des del minut u i que ha portat fins a una dimensió superior el "punk català a base de guitarra espanyola i cajón flamenc". A veure si estan a l'altura de tan prometedora definició.

Per a més informació consulti l'edició en paper.