• El River es refà del seu joc pèssim a la primera part, dels àrbitres i de 21 punts en contra per seguir sumant

Bavosi, amb 20 punts, va ser ahir tan important com Maresch, amb 18. Foto: TONY LARA

Els miracles no existeixen, però es treballen, i quan en surten, sembla que tot és màgia i alegria. Quelcom inesperat. I meravellós. El River ahir va ser el Doctor Jekyll i Mister Hyde, un compendi del que no s'ha de fer, i del que sí, repartit en dos quarts per oblidar, un tercer molt millorable, i un últim estratosfèric. Pura bogeria. Impulsat pel públic, immens ahir, esperonat per un arbitratge estrany, va desfer un Las Rozas que va arribar a guanyar de 21 punts i que se'n va anar a Madrid pensant: «¿Però què ha passat exactament?».

Tot i ser Flis qui va obrir el marcador, el River va ser un desconegut en el primer quart. La fórmula madrilenya, aquella que Peñarroya havia avisat de tenir en compte els seus pivots, que jugaven molt per fora i molt polivalents, es va complir de cap a peus. Del 2-0 es va passar al 2-9 i el tècnic del conjunt andorrà es va veure obligat a demanar temps mort per arreglar el problema. Ni amb això. Las Rozas va agafar la directa, i amb els seus pivots creant uns espais sota cistella que descol·locaven els andorrans, l'efecte demolidor del seu joc va agafar forma, tanta com l'encert que demostraven els visitants. El joc madrileny fluïa, i l'andorrà, radicalment, no. El primer quart, 15-26, va desfer la mentalitat local per a aquest matx, i el segon va anar pel mateix camí, tot afectat a més per un arbitratge com a mínim irregular, amb una Susana Gómez que es va endur l'ira del públic en xiular una tècnica al River que ningú que no estigués a la pista podia entendre, perquè sembla que va ser per previ avís. Si és que això és de lògica.

El River volia mantenir-se viu, però els pivots Salsón i Balmon destruïen amb les seves (fàcils) cistelles les il·lusions que Jimix portava als locals a cada triple (quatre de cinc a la mitja part: si no és per ell, el River plega). Les dues torres madrilenyes feien els deures exageradament bé, gràcies al seu encert, però en molta part per uns marcatges difícils de mantenir a ratlla per la defensa andorrana. Salsón i Balmon van sumar al descans 19 i 10 punts respectivament, quan al River eren Jimix de tres (12) i Bavosi (8) els únics que se salvaven.

El tercer període va començar amb mals auguris, perquè Flis i Wright tenien tres faltes, i Cage, que ja havia sortit al primer quart, patia el perill d'empitjorar la seva lesió al bessó, encara no del tot recuperat –no havia entrenat en tota la setmana per precaució. Això, sumat a què ahir Isma Torres no tenia el dia, la maquinària pesant local estava feta un cristo. Així que, sense miraments, el River va intentar posar la directa des de lluny, mentre Cage s'encarregava de repartir taps en defensa, i Bavosi dirigia el joc amb dos companys de ball, Santamaria i Maresch.

Si abans havia estat Jimix, ara va arribar el jove Maresch –el millor partit de l'austríac des de la seva arribada– per encertar dos triples, tot i que el marcador no es movia gaire i seguia en 13 per sobre per als visitants. La cosa no variava, i el parcial de 16-12 era tristíssim, però un final amb triple de Santamaria i un de Flis sota la botzina, van permetre somiar en el miracle (49-59).

I qui ho anava a dir, què gran la màgia del bàsquet, la metamorfosi, la rentada de cara, el canvi de papers. El River no tenia torres i així Maresch escalfava el canell. Després d'un triple de Bavosi, l'austríac va encadenar dues jugades de 2+1 i un posterior triple, i els locals es van posar a un punt (62-63). Pur bàsquet. La bogeria, amb el públic entregat a la causa, va arribar tota sola. Santamaria va avançar el River a quatre minuts del final amb un triple marca de la casa, i Bavosi va rematar amb un altre (72-66). Semblava un miracle, i ho era: 76-72. Una meravella.

Per a més informació consulti l'edició en paper.