• El Centre d'art d'Escaldes exposa per primera vegada en públic i en primícia universal una gitana de Ramon Casas fins ara inèdita
• Martí Alsina, Vayreda, Rusiñol, Nonell i Mir, patums d'una mostra on el malagueny fa només de ganxo

Gitana amb mantó vermell, innèdit de Ramón Cases (oli sobre tela, sense data) / MUSEU DE MONTSERRAT

Vagi per endavant que la mostra que des d'ahir i fins al 25 de febrer del 2012 penja del Centre d'art d'Escaldes està cridada a convertir-se en l'esdeveniment artístic de la temporada. Feia moltes llunes que no recalava en aquest racó de món una exposició d'aquestes proporcions, ni en quantitat ni en qualitat ni en varietat. La de Diego Rivera, al Museu del Tabac lauredià, i la retrospectiva amb què el mateix CAEE va estrenar la capitalitat de la cultura catalana s'hi van acostar, sí. Però contemplar l'un al costat de l'altre olis de Martí Alsina, Vayreda, Rusiñol, Casas, Brull, Nonell i Mir és un luxe es miri per on es miri. Però el lema amb què Escaldes 2011ha venut la mostra, Picasso i la pintura moderna, no s'ajusta ni remotament a la realitat, perquè de Picassos, al CAEE, no n'hi ha ni un. Sí que hi ha deu linogravats, cartells de temàtica preferentment tauròfila que formen part de la col·lecció Vallauris, per la localitat de la Costa Blava francesa on el malagueny va residir bona part dels anys 50 i on acostumava a muntar saraus i corrides, amb el torero Luis Miguel Dominguín al capdavant. Són deu cartells firmats pel geni malagueny, d'acord. Però amb aquests antecedents, convertir Picasso en protagonista de la mostra s'assembla sospitosament a donar gat per llebre.

El cert és que no ho necessitava en absolut, aquesta mena de joc de mans conceptual, perquè Picasso i la pintura moderna –aquest és el títol de la mostra, una vintena de teles procedents del Museu de Montserrat– constitueix una festa per a l'aficionat. De fet, ens arriba a Escaldes amb un regalet monumental: la presentació en societat i en rigorosa primícia universal de Gitana amb mantó vermell. És a dir, la Trini, que així es deia la senyora amb caputxa i –ehem– bigoti d'aquí al costat. Es tracta d'un oli en petit format (70 per 95 centímetres) que Ramon Casas va pintar el 1898, que ha ingressat recentment al fons del Museu i que mai abans s'havia exposat en públic. No la busquin a Google, perquè no l'hi trobaran: no s'havia fotografiat mai fins ahir. Un luxe i un privilegi que fa més innecessari encara aquesta dèria picassiana de l'organització. En fi. L'oli va ser un present de Casas al doctor Font Torné, íntim amic seu, i va quedar en mans de la família fins que la néta del primer propietari el va donar a la pinacoteca montserratina.

L'enigma Mir

No és ni molt menys l'única joieta de l'exposició: els dos paisatges que obren aquesta pàgina potser li resultaran familiars al lector. Lògic, perquè són sengles esbossos, notes de viatge que Joaqum Mir va prendre durant el segon dels seus periples andorrans, el 1933. I els va cedir al cenobi català en agraïment als diguem-ne serveis prestats, perquè –segons el comissari de l'exposició i director del Museu de Montserrat, el pare Josep de Calassanç Laplana– Mir es va escapar al Principat per culpa dels monjos montserratins, i es va hostatjar durant la seva jornada escaldenca a l'hotel Valira d'Escaldes, la casa andorrana dels benedictins. Els dos petits quadres completen aquella magna exposició consagrada als Mirs andorrans que la sala de Govern va acollir el 2002. Més enllà, però, de la gitana inèdita de Casas i dels dos paisatges de Mir, Picasso i la pintura moderna pretén en oferir –i ho aconsegueix, diguem-ho tot– una visió panoràmica i cronològica de la pintura catalana des de l'últim terç del segle XIX fins a mitjans del XX, amb Martí i Alsina i Joaquim Vayreda com a pares fundadors de l'edat d'or de l'art català. Es tracta, diu el pare Laplana, d'una pintura de tall figuratiu, que abeura en el realisme de Courbet i l'escola de Fontainebleau, que a poc a poc derivarà en el modernisme i que es troba en la base –ara sí– del Picasso que el 1900 s'instal·la a París. Precisamet a l'estudi de Nonell, i l'època Blava –insisteix el comissari– de Picasso «no es pot entendre sense Nonell». Així que el malagueny és en certa manera un «fill» de la pintura catalana del tombant de segle XX, i el seu lloc és justament «al final», i no al principi del relat museogràfic que se'ns presenta al CAEE.

Potser ens hauríem estalviat aquestes disquisicions si el la mostra escaldenca hagués inclòs els dos Picassos en possessió del Museu de Montserrat, El vell pescador i L'escolà, dues obres de joventut que s'han quedat a Barcelona i que potser, augura Laplana, vénen un dia a Andorra. Ja es veurà. De moment, podem anar fent boca amb la resta del catàleg. I n'hi ha per llepar-s'hi els dits: hi ha un Roig Solé lluminós (Dues barques a la platja), exemple de la pintura lluminosa que va aprendre del seu mestre Fortuny i que ben aviat marcarà el to de la pintura catalana del XX; hi ha un Rusiñol mallorquí, La vall dels tarongers, datat el 1902, i Nonell compareix amb una de les seves gitanes, La xata. Però el nostres preferit és Brull, el pintor maleït i decadent enfrontat a tots els seus companys de generació. Sempre hi ha d'haver una ovella negra. I nosaltres sempre li farem costat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.