• El novel·lista va presentar ahir l'última novel·la,'Obre els ulls i desperta' H Sosté que l'obra d'anticipació de la qual n'és una preqüela va suposar un gir radical en la seva trajectòria com a escriptor

Salvadó posa al CIAM escaldenc, satisfet al costat d'una portada d'atrezzo del seu nou fill, Obre els ulls i desperta Foto: TONY LARA

Diu la periodista Noemí Rodríguez, que ahir exercia com a mestra de cerimònies, que ni la modèstia és una de les virtuts que adorna Salvadó, ni la falsa modèstia, el principal dels seus defectes. I diu molt bé, tot i que el Salvadó que va passar ahir al CIAM és un dels més continguts que recorden els temps. Però es va descuidar Rodríguez de referir-se a la fauna literària que pul·lula per aquest racó de món. Inclosos autors, editors, llibreters, lectors i altres bestioletes suposadament tocades per la dèria de la lletra. Perquè bé n'hi deu haver. Tots ells van brillar ahir per la seva absència en la presentació d'Obre els ulls i desperta (Meteora), l'últim fill de Salvadó. Tampoc s'hi va deixar caure cap polític en postcampanya. Ni dels seus, ni dels altres, amb l'honrosa excepció de Josep Maria Beal.

Així que –com bé diu Rodríguez– Salvadó potser no acostuma a ruixar-se amb colònia de modèstia. Però tantes i tan clamoroses absències en el que en qualsevol país civilitzat hauria sigut un esdeveniment literari de primeríssima fila –l'última novel·la de l'escriptor més prolífic, més llegit i més venut del nostre tros– delata els absents i convida a la reflexió: ¿som un país de regelosos contumaços? ¿És possible que, en tot el país, Salvadó només tingui mig centenar de lleials lectors? Potser sí, però Meteora, l'editorial que se l'ha robat a Columna i que l'ha convertit en la seva gran aposta de la tardor, no ho veu ben bé així. Ni ho suggereixen tampoc la vintena de títols que llustren la seva bibliografia, ni els milers d'exemplars que n'ha col·locat al llarg dels últims dos decennis. Així que no deu anar gaire desencaminat l'editor Jordi Fernando quan el defineix com «un dels millors autors de gènere de la literatura catalana actual». Com a mínim, de tres gèneres: històric, negre i d'anticipació. I si el gros de la seva carrera l'havia fet Salvadó cultivant ara l'un, ara l'altre, alguna cosa dintre del seu cap va fer clic ara fa quatre temporades, quan va parir L'informe Phaeton, un destil·lat o, millor, un concentrat de tots tres. El punt d'inflexió de la seva trajectòria com a escriptor.

Ho va dir Noemí Rodríguez i ho va acceptar Salvadó: «Sentia que allò era un punt i a part, un gir complet, radical. I ara ho he comprovat am Obre els ulls i desperta. Ja no tornaré a escriure com abans». Una altra cosa és que es tracti probablement de la més incompresa de les seves novel·les. Però és un altre Salvadó que ja no es preocupa de fer parlar els seus personatges com ell creu que haurien parlat, sinó que els utilitza per parlar ell mateix, com agudament va analitzar la presentadora. El Salvadó d'Obre els ulls, com el de L'informe Phaeton –de la qual és una mena de preqüela– vol col·locar-nos un missatge vagament emparentat amb l'Indigneu-vos de Hessel: «Ni som ni valem el que tenim; l'únic que tenim som nosaltres, i això és exactament el que valem, i el que miro de reflectir i d'ensenyar a la novel·la, si és que puc ensenyar alguna cosa». Ja llançat, Salvadó va cridar a una vida apartada dels falsos ídols i a obrir els ulls com el Tolino Salerno de la novel·la, aquest personatge esguerrat –¡ep!– que busca la Rosa de Jade –metàfora de la bellesa i del coneixement– a l'Europa del XVII, amb el teló de fons de les guerres de religió, la sublevació intel·lectual assajada per Galileu, i el costat fosc de la Força encarnat en la Inquisició.

Salvadó va fer alguna revelació íntima, d'aquestes que la majoria de les vegades no surten de la cuina de l'escriptor. Com ara el primer títol d'Obre els ulls i desperta, que havia de ser precisament La rosa de Jade i que es va quedar a les galerades perquè ja existeix una Princesa de Jade –de Coia Valls, per cert. La qüestió és que fa tota la fila –la troballa és una altra vegada de Noemí Rodríoguez– que amb el Galileu de la novel·la passarà com amb els Hanníbals, Àtiles, Jaumes i Alí Beys que pul·lulen per la seva bibliografia: que sempre més parlaran amb les paraules que els va fer dir Salvadó, de la mateixa manera que els cinèfils del XX només es poden imaginar Cleopatra sota els trets de Liz Taylor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.