• La diòcesi d'Urgell col·loca quatre bisbes i un eremita entre els sants catalans biografiats per Joan Arimany

El bisbe Ermengol d'Urgell (atenció al pont, al fons, a l'esquerra) i Joan d'Organyà, en sengles goigs del segle XIX Foto: DICCIONARI DE SANTS HISTÒRICS

Cinc sants –dos dels quals, Fèlix o Joan d'Organyà, sense canonització vaticana– en quinze segles d'història: aquest és el bagatge de la diòcesi d'Urgell, segons els comptes de Joan Arimany, investigador especialitzat en cultura popular, al Diccionari de sants històrics catalans (Farell). Vet aquí un volum absolutament marcià al mercat historiogràfic actual, però de lectura reveladora i magnètica i que recull la vida i miracles dels models de virtut cristiana reunits per un molt ampli criteri de «catalanitat»: Arimany s'ha fixat en aquesta primera entrega en els sants més o menys històrics –«Aquells dels quals hi ha una mínima certesa històrica que van existir», diu– i ha deixat els que ho són només per aclamació popular per a un pròxim volum. L'autor ha considerat «catalans» els sants que ho són «per naixement, adopció o defunció». És un criteri com qualsevol altre, però que permet escombrar cap a casa i incloure a la nòmina sants més aviat exòtics –ho admet ell mateix a la introducció– com ara Ignasi de Loiola i Vicenç Ferrer.

Però tornem al bisbat d'Urgell i als nostres canonitzats, oficials o no, que són –per ordre estrictament cronològic– Just, Fèlix, Ermengol, Ot i Joan d'Organyà, l'eremita del subtítol. Comencem per Ot (Sort, 1065-la Seu, 1122), el més econòmic de la llista i a qui Esteve Albert defineix com «el sant de més alta nissaga del santoral català», perquè era fills d'Aranu i Miró i de Llúcia de la marca, ls comtes del Pallarà Sobirà. Ot va tenir com Sant Ermengol –ho veurem de seguida– una dèria constructora, però si hem posat el patró de la Seu en primer lloc és per la seva fama de «miracler», raó per la qual la seva tomba –un sepulcre de plata que es va fondre per la Guerra del Francès– es va convertir en un formigueig de romeus. Quedi també constància que sant Ot se'l treia en processó per fer lluir el sol –diu la llegenda que en certa i memorable ocasió va desviar un raig que l'enlluernava– i que se l'invocava contra les picades d'aranya.

L'altre portent del santoral urgellenc és Ermengol (Aiguatèbia, cap al 980-Pont de Bar, 1095), patró de la diòcesi i mort accidentalment en caure –cal suposar– del pont que creauava el Segre a l'alçada de Pont de Bar, i que el bisbe havia anat a inspeccionar. D'aquí que hagi quedat com a patró també dels constructors de ponts –o pontífex–, i dels burots, així com –atenció– dels contrabandistes, «especialment dels que exerceixen aquesta activitat des d'Andorra», diu l'autor. Al revés que Ot, Ermengol se l'invoca en època de sequera per demanar pluja. Però si he de triar un sant, ni que sigui mig apòcrif, ens quedem amb Fèlix, abat de Sant Serni de Tavèrnoles –i només això ja és un plus– abans que bisbe, i heretge contumaç a compte de l'adopcionisme. Ho va pagar amb l'exili a Lió, on va morir el 818, però ja va gastar en vida fama de santedat. Evidentment, el Vaticà mai no l'ha canonitzat. Entre poc i massa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.